AVUI DIUEN QUE S’HAN EQUIVOCAT!

   No fa gaire més d’un o dos anys, deien els governants del poder central: «SABEM EL QUE HEM DE FER I HO FAREM!». Avui diuen que “reconeixen que s’han equivocat”.

   La seqüència havia d’haver estat aquest altra:

   Primer havien d’haver dit: «Sabem que hem de deixar molts pobres al marge del camí i ho farem». I així ho van fer. I ara han de dir. «No era un delicte sinó un error» perquè si era delicte mereixerien anar a la garjola, però si és error… tots ens podem equivocar.

   No és el mateix un error que deixa molts pobres al marge del camí obligant-los a recórrer a les institucions benèfiques, que un error de càlcul sense conseqüències pels més desemparats. En el primer cas hauríem d’anomenar-lo “delicte” (al menys des de la mirada de Déu), encara que, a la fi, cap jutge no els encarti.

   Comparem aquestes dues mirades des de l’Evangeli.

   Per una part Herodes que, després que hagués fet degollar Joan Baptista té por i diu de Jesús que deu ésser «Joan Baptista que ha ressuscitat d’entre els morts» (Lc 9,7-9). Només té por, no penediment. No va estar un error, sinó una opció decidida pels seu prestigi en la festa en la qual va ballar la filla de la dona amb la quan s’havia emparellat sense ésser seva (Mc 6,14-28).

   En Jesús també hi trobem una rectificació, però és a favor del pobre. Quan una dona cananea li ha pregat per la seva filleta malalta, Jesús de primer no l’escolta, però, amb la insistència de la dona, rectifica a favor de la dona i la filla, i arriba a dir-los: «Oh dona, quina fe tan gran que tens!» (Mt 15,21-28). Jesús reconeix que s’ha equivocat, però el pobre no ha resultat perjudicat sinó beneficiat. Aquesta és la diferència.

   Vist això podem fer una pregunta als governants: ara que us adoneu del vostre error, els tornareu els diners i el treball a tants que heu deixat al marge del camí? No ho faran. Per això hem de concloure que no era pas un error, sinó una acció premeditada.

   La nostra mirada, per entendre quan és error o quan és acció premeditada, ha d’estar fixada en el Pare del Cel. Si només ens equivoquem, sabem que ens arriba abans el perdó de Déu que no pas el reconeixement de la nostra culpa. Fixeu-vos, si no, en la “paràbola del fill pròdig”, on el Pare abraça el noi que ha tornat (fet una piltrafa) abans que el jove reconegués “que havia pecat contra el cel i contra el Pare i que ja no mereixia que l’anomenessin fill” (Lc 15,20). En canvi, quan els perjudicats són els pobres, Jesús envia una maledicció pel perjudici que han causat als desvalguts. Valgui com a mostra aquesta: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi» (Mt 23,13). Una altra maledicció la trobem quan els mestres de la llei s’aprofitaven dels diners de les viudes i dels orfes fent veure que pregaven llargament. Els commina dient-los que seran jutjats amb molt de rigor (Mc 12,38-40).

   Encara ens pot servir millor el que diu Zaqueu (un cobrador de l’impost romà) a Jesús quan dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham» (Lc 19,8-9).

   Com veieu, el criteri sempre és el mateix: veure el rostre del Pare del Cel i fixar-nos si els petits en surten perjudicats o no. I així, els cristians tenim alguna cosa a dir en aquest món encara que no siguem entesos en economia.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XI de durant l'any
16 de juny de 2013