AMB QUI VA PACTAR JESÚS?

En política, els pactes són perquè no ens matem els uns als altres, però sempre acabem pactant amb els que tenen més poder, que són els grans financers. És una manera de sobreviure en aquest món tan complicat.

Això explica que fins i tot els partits més esquerrans acaben pactant amb el poder perquè és una manera de sobreviure. El mateix Podemos rep el suport d’un canal de TV.

Si llegiu l’evangeli us sorprendrà veure que Jesús no pacta amb cap dels poders, tampoc amb les multituds de pobres.

Anem per parts.

Els romans. Aquests anaven per la “pela”. Per això tenien un exèrcit, per intimidar aquells que impedien que els arribés l’impost. Posaven i treien grans sacerdots (dins les famílies que es disputaven tal honor). A part d’això no es ficaven gaire o gens amb el culte i els costums. Amb aquests, Jesús arriba a dialogar sense cedir. Vegeu el diàleg amb Pilat i veureu, sobretot mirant l’Evangelista Lluc, que sembla que el procurador volia alliberar-lo.

Els grans sacerdots. Només n’hi havia un, però els que ho havien estat mantenien la dignitat, per això se’ls anomena sovint en plural. En aquell moment era Caifàs, però en el context de l’evangeli de Joan sembla que el que tallava el bacallà era Annàs que ho havia estat entre els anys 6 i el 15, i era sogre de Caifàs i aconseguí situar alguns dels seus fills en aquesta dignitat. L’atac contra ells va ésser duríssim, perquè els aplica la paràbola dels vinyaters que es volen fer amos de la vinya (Mc 12,1-11) dient-los que ells, i no Déu, es volien apoderar del temple. El mateix evangelista ens aclareix que es van donar per entesos (Mc 12,12).

Els saduceus que contemporitzaven amb els romans i, tot i aconseguir les més altes dignitats, no creien amb la resurrecció, que fora com creure que els pobres i humiliats havien d’ésser rescatats. Així ho indica la resposta a l’enigma que li paren, referent a la dona dels set marits. La resposta de Jesús és contundent: les dones (humiliades fins llavors) seran lliures com els àngels del cel (Mc 12,18-27).

Els fariseus i mestres de la llei. Aquests eren estrictes en el compliment de la llei i les coses manades. Són els primers que se li oposen quan perdona (sense el temple) i quan trenca el sàbbat en favor de les persones. Però l’atac més contundent és contra aquells fariseus vinguts de Jerusalem que li qüestionaven per què els seus deixebles no dejunaven. La resposta de Jesús és un atac frontal al costum que havien establert segons el qual els diners oferts al temple ja no havien de servir per mantenir els pares envellits i necessitats (Mc 7,9-13).

Els zelotes. Sembla que tenien tracte amb Jesús i amb la gent del poble. De fet fou ajusticiat com un zelota amb judici sumaríssim, acusat d’aixecar-se contra el Cèsar. Els desconcerta quan té tracte amb el centurió que li suplica per la seva filla i quan diu als seus que fiquin l’espasa a la beina (Jn 18,11) perquè el qui a espasa mata a espasa morirà (Mt 26,52).

El poble. Estem acostumats a veure imatges de Jesús envoltat de gent. Però els pobres també el van abandonar quan es van adonar de l’abast de la seva doctrina. Mentre en rebien beneficis li anaven al darrere, però no el van entendre i el van deixar (Jn 6,60.66).

Va morir sol i abandonat perquè no havia pactat amb ningú. Només responia al Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge I de Quaresma
22 de febrer de 2015