PINTADES CONTRA L'ISLAM

Un nen marroquí pregunta al mossèn parlant de l'edifici de l'església: «Això és teu?». El Mossèn li va respondre «Meu, no. És de l'església». El nen replicà: «Quan jo seré gran això serà nostre». Ja es veu que no li va sortir d'ell, sinó de l'escola islàmica i dels seus mateixos pares que el van educant. Això no m'ho he pas inventat. El fet és real.

Això serà així? Jo no sóc profeta i, a més a més, el món canvia molt. Hi ha una realitat que li dóna una part de raó al nen. És que tots ells (els islàmics) pugen educats i formats en l'ambient religiós mentre que la nostra societat educa els nostres nens en la tècnica, en la gastronomia i sovint en la tergiversació de la història referent a la Bíblia i a la mateixa església. Per tant, segurament el nen marroquí té una part de raó ja que els nostres nens, ja adults, no necessitaran cap església perquè han pujat allunyats d'ella, i en canvi, els islàmics requeriran llocs de culte. Què millor que aprofitar els que ja estan construïts!

No ho dic pas per fer apologètica de la religió (que vol dir defensar-la), sinó per constatar un fet que ja es veu venir. Només cal tenir dos ulls a la cara.

Els nostres nens reben tota mena d'informació i, sense que ells se n'adonin, veneren uns altres déus. Fixeu-vos en les samarretes que porten, sovint adoradores d'algun ídol de futbol (canviant cada pocs anys, això sí), També els veiem participant de grans concursos en els quals hi ha valors ètics, com els "súpers" que han de lluitar contra un "mal educat" destructor de la societat. Però és una ètica sense fonament que, igual com passa amb els ídols de l'esport, anirà canviant. Només heu de veure com la societat hongaresa ha votat en contra dels refugiats i m'agradaria veure què voten els nostres el dia que en vinguin de veritat si no hi ha fonament ètic i han estat educats en l'adoració dels ídols canviants i en l'exaltació d'aquells que han fet fortunes només amb la sort de les loteries i rifes.

En el nostre poble (Navarcles) ja apareixen pintades contra l'Islam. No seria cap mala cosa que les nostres autoritats les esborressin tan aviat com apareguin.

I què fan els mahometans? Fan pinya vestint els seus hàbits més cridaners (el vel de les dones, el vestit llarg dels homes, el solideu… i darrerament el vestit integral per anar a la platja les dones). Són defenses identitàries contra un rebuig de societat que ells comencen a palpar. Una altra defensa és l'assistència massiva a les seves mesquites i l'obligatorietat de formar-se els nens en els seus catecismes. Si això ens posa nerviosos és que no tenim defenses.

El pitjor que podem fer és tornar-nos intransigents, perquè muntaríem una guerra on no n'hi havia.

Hi ha algun remei per a tot això? Em quedaré sol si dic que cal una formació religiosa de la nostra societat perquè la violència vindrà sobretot de la ignorància. Un ignorant es torna violent perquè no té defenses interiors. Dic formació, no adoctrinament, que és molt diferent.

Sempre acostumo a donar-vos alguna cita evangèlica en els meus articles. Quan Jesús es troba amb una multitud esgarriada com ovelles sense pastor, què fa? Els dóna pa? No, primer els instrueix llargament. Llegim-ho:

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament (Mc 6,30-34).

Primer la formació, és a dir, primer fonamenta què han de pensar, que és la presentació del Pare que ens estima i vol que ens estimem. Després ve el repartiment del pa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIX de durant l'any
16 d'octubre de 2016

Moltes vegades les coses no se li donen a qui més les mereix, sinó al que sap demanar-les amb insistència.

Arthur Schopenhauer (1788-1860)
filòsof alemany