Nosaltres som capaços de parlar del passat com si fos present, per això celebrem els aniversaris tant els de naixement com els de les efemèrides de qualsevol institució. Refem el passat com si fos present en tots els àmbits de la nostra vida. No és gens estrany que, quan arriba el Nadal no parlem en passat sinó en present. En comptes de dir que fa dos mil anys i escaig va néixer un Nen diem, en una de les antífones d’aquesta diada: «Avui ens ha nascut el Salvador que és el Messies, el Senyor». Això és així perquè convertim el passat en present de la mateixa manera que uns fills, en les noces d’argent del casament dels pares, recuperen fotos anteriors, fan àlbums i reviuen la joia d’aquell dia que els pares es van casar, encara que ells encara no hi eren.
D’aquesta manera d’actuar no en diem “fer memòria”, sinó que en diem “memorial”.
El mateix fem amb el futur: contemplem el futur com a present. Quan una mare porta una criatura en braços o en el cotxet, li parla com si l’infant ja fos gran i li diu: «ara anirem a comprar això o allò i el papa estarà molt content». La mare continua parlant amb el nadó obviant una realitat, i és que el nen encara no parla ni contesta. Doncs en el que fa a la nostra fe, fem el mateix: «Esperem el vostre retorn. Veniu, Senyor Jesús». No diem que “ressuscitarem”, sinó que “ja som ressuscitats”. No diem que el Senyor retornarà, sinó que ja és enmig de nosaltres vivent.
Aquests llenguatges són simbòlics? Evidentment. Són enganys? No. El que esdevindria un engany seria dir-li a la mare que parla amb el seu nadó: «Senyora, no li parli que el nen és massa petit per entendre res». I Això no ho farem perquè ens situem en un llenguatge transcendent. Un llenguatge que va més enllà del passat i més ençà del futur. Vivim el present contemplant el que ha passat i encara passa i avançant-nos al futur que ja és aquí.
Aquests dies de Nadal són un clar exemple d’aquesta manera de mirar el que ens diuen els evangelis del naixement de Jesús. No commemorem un naixement d’un personatge important, sinó que en fem el “memorial”. Com aquells pastors de llavors, avui anem a fer-li ofrenes; com els mags, venim de lluny per retrobar-nos amb l’Infant; com Maria, contemplem la bellesa del Nen; i com Josep, ens quedem acompanyant-lo amb el nostre silenci i acceptació.
Aquesta és la pràctica dels pessebres: posar el naixement de Jesús en un context actual com són les cases, el rierol, i una cova que cada pessebrista s’inventa la manera de fer-la més original. Si llegiu els evangelis veureu que enlloc parla d’una cova, ni del bou, ni tampoc de la mula. Només diu que van posar el nen en una menjadora (d’animals, se suposa). Això és històric? Difícilment, perquè els evangelistes, vuitanta anys més tard (quan ho van escriure) van fer el mateix que nosaltres; van parlar d’un passat de la infància com si fos present, mantenint allò que és principal: la contemplació de Jesús nascut enmig dels pobres com un do de Déu allunyat dels palaus, dels reis i dels prínceps. Un missatge ben clar: aquest Jesús havia nascut com els pobres i refugiats d’aquest món i havia estat reconegut per uns pastors que l’evangelista Lluc (sembla que era d’Àsia Menor) els presenta com a presents en l’indret del naixement. Lluc no sabia pas com eren els pastors dels entorns de Betlem.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV d'Advent
18 de desembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.