Els creients celebrem cada any el temps d’expectativa del Nadal. Però som pocs. Molt aviat tot l’ambient que ens envolta, entre estels de Nadal i botigues il·luminades, ens porta a entrar en aquesta societat que ens invita a consumir tota mena de productes.
Ja en temps de l’Evangeli se’ns diu que «un poble que viu a les fosques ha vist una gran llum» (Mt 4,16), citant el profeta Isaïes (Is 9,1). Fins i tot els grups més oprimits per dictadors estan somniant que la seva situació pot canviar. Per això hi ha l’evocació de personatges que poden ser salvadors i, com a tals, són invocats.
Això ens passa avui en les nostres societats que, de vegades, l’expectativa és l’espera d’unes eleccions que poden canviar el panorama o la fi d’un dictador.
No podem pensar ni imaginar que, els que creiem en la vinguda de Jesús, som millors que altres per allò que esperem. Totes les expectatives són saludables perquè això és el que tenim els humans: som capaços d’imaginar un món millor i acomplim aquella benaurança que diu «Feliços els que treballen a favor de la justícia perquè seran saciats» (Mt.5, 9).
És bo tenir un somni, una utopia. És allò que Jesús en diu el Regne del Cel; encara que sembla llunyà i de vegades difícil o molt difícil d’aconseguir, però hi és, com diu la paràbola de la llavor que creix tota sola (Mc, 4, 26-29).
Si llegiu el llibre de l’Apocalipsi (segurament necessitareu una mica de guia) veureu que va repetint expectatives i tristes realitats. Les realitats són les del seu temps (per se cu cions, moltíssims morts, guerra i fam) mentre que les expectatives són dir a tots aquests que pateixen que Déu ho està veient, que ja des del començament ha seleccionat tots aquells que s’han de salvar «que són una multitud immensa impossible de comptar» (Ap 7,9).
Aquest llibre, que també s’anomena Revelació, ens revela un final utòpic que dibuixa com una ciutat en la qual no hi haurà ni llàgrimes, ni por, en la qual no caldrà que hi hagi cap temple perquè Déu mateix omplirà la ciutat amb la seva resplendor (Ap 22,3-5).
Acabo dient que és bo que cada poble tingui expectatives, ni que sigui polítiques i econòmiques. Són uns somnis que empenyen a la lluita i a l’esforç. Només cal que sempre hi hagi gent que no perdi l’esperança i aquesta és la tasca dels creients perquè l’esperança hi és en tot, tant en la religió, com en l’economia, en la política, en la mateixa família… perquè Déu és en totes aquestes realitats, com deia Santa Teresa de Jesús: «hasta entre los pucheros anda Dios».
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de II d'Advent
10 de desembre de 2017
Jo crec que encara no és massa tard per construir una utopia que ens permeti compartir la terra
Gabriel García Márquez (1927-2014)
Escriptor colombià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.