Què és el maniqueisme? És el vici que tenim de dividir el món en bons i dolents. Naturalment ens situem en el cantó dels bons.
És maniqueisme dir que els que no van a Missa són pecadors i ho és també dir “jo no sóc com els que van sempre a Missa”. Totes dues són postures maniquees.
És maniqueisme carregar els mals de la societat als rics i ho és també menysprear els pobres que depenen només del treball de les seves mans. No és el mateix el ric que dóna treball a molta gent que l’altre que té guardats els diners en paradisos fiscals. Ficar-los en el mateix sac és curtedat de mires. Cridar contra els rics fa “progre” però també és signe de poca intel·ligència.
És maniqueisme preguntar a la gent on anirà de vacances quan molts no s’ho poden permetre. En aquest cas menyspreem com a desgraciats els que no les fan.
És maniqueisme airejar amb tota la publicitat les estafes que ha fet algú d’un partit determinat i no mirar la gent del propi partit. No cal furgar gaire entre els que han administrat molts diners dels altres que sempre se’n queden alguns, siguin del partit que siguin. Tots tenim gent a dintre casa que han comès irregularitats.
En aquest món no hi ha bons ni dolents perquè tots som una mica bons i tots una mica dolents però tots som fills del mateix Pare que ens estima i vol recuperar uns i altres per igual.
Quin mal té el maniqueisme? Doncs que és una ofensa a Déu Pare perquè, en el moment que exclous uns germans, Déu s’ofèn, ja que els que tenim per dolents també són fills seus. Recordeu aquella paràbola del blat i el jull que creixien junts en el mateix camp. Quan els mossos se n’adonen demanen a l’amo dels sembrats de poder arrancar el jull que hi ha entre el blat. El propietari els diu que no, que de cap manera, perquè fàcilment s’equivocarien i arrancarien el que no toca. Continua la paràbola de Jesús dient que hem d’aprendre a conviure uns i altres en aquest món (com el blat i el jull en el mateix camp) i que hem de deixar que els àngels de Déu, a la fi dels temps, destriïn els bons dels dolents, llençant al foc els que no valen i posant al graner els que són blat de debò (Mt 13,24-30.36-43). Cal deixar que sigui Déu qui jutgi i no pas nosaltres, perquè el nostre punt de vista sempre és molt limitat.
El maniqueisme aflora sobre tot quan hi ha una guerra. En els temps preparatoris al combat els comandaments dels exèrcits fan els possibles per convèncer als seus soldats que els de l’altre cantó són malvats i que no mereixen viure. Fan això per crear un clímax dualista (maniqueu, per tant) que tregui els escrúpols que els soldats puguin tenir per disparar contra l’enemic que tenen al davant. En la passada guerra del nostre país els uns menyspreaven els altres per feixistes i per tant indignes de viure i els altres titllaven de comunistes els primers. I aquest trist dualisme encara el patim en els nostres dies. Per tant estem allunyats de la veritable pau.
Article del full parroquial del Diumenge de Corpus Christi
6 de juny de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.