PODER I AUTORITAT

   En una entrevista al monjo de Montserrat Lluís Duch que parla de la crisi actual, des del punt de vista humà, conclou de manera senzilla dient que el que passa a la nostra societat es la manca d'autoritat. Aquest monjo és considerat un dels millors dels nostres intel·lectuals.

   Primer de tot diu que li sembla que la crisi encara s'aprofundirà més perquè, al seu entendre, encara hi ha molta gent que té molt a perdre.
Només els polítics irresponsables ens van dient que ja estem en un punt d'inflexió i que ara anirà bé. Ja es veu que no és veritat perquè quanta menys gent treballi més empreses hauran de tancar per manca de compradors. I, quan l'Estat no tingui diners, com s'ho farà per pagar els vells i els impedits? Les anomenades polítiques socials només es poden portar a terme quan hi ha molt treball i quan l'estat o els governs disposen de riquesa.

   He començat parlant de la manca d'autoritat. Què té veure aquesta crisi amb la manca d'autoritat i l'excés de poder? No és el mateix l'autoritat que el poder.

   Per entendre'ns diré que els que tenen autoritat no manen, ni els cal. La seva paraula és suficient. Manen els que tenen poder ja que el volen imposar, que és tota una altra cosa.

   Autoritat ve d'autor que vol dir saber què diem i per què diem les coses; saber per què fem una cosa i no l'altra. Això s'aconsegueix amb la contemplació i amb les coses estables en les que tothom hi està d'acord. I d'aquestes cada vegada n'hi ha menys.

   Ara els mitjans de comunicació que s'han fet els amos de les nostres vides esborren cada dia allò que ens havien dit ahir. Ells manen i, al igual que el "Gran Hermano" de la novel·la de George Orwell (1984), dia si, i dia també, ens donen noves ideologies i es riuen de les anteriors. No us penseu que les opinions canviants referents al matrimoni, a l'eutanàsia, o les invectives contra alguns dictadors (no contra segons quins), els atacs furibunds contra l'església... són coses que surten a l'atzar. Es tracta que una notícia faci esborrar l'anterior i el resultat és que la gent ja no sap què pensar ni en qui recolzar-se. La persona (que ets tu) queda indefensa davant de tanta varietat i diferent ideologia contradictòria. És la manca d'autoritat; només hi ha el poder: el poder dels "mitjans", el poder de la propaganda, el poder de les noves tecnologies que possibiliten avui remuntar i exalçar qualsevol personatge i despullar-lo demà davant la societat.

   Manca pensament estable respecte als grans mites que havien configurat la nostra societat. Els països de l'òrbita comunista ja havien aconseguit esborrar, en part, els grans mites que donaven estabilitat a la societat i els substituïen per les efígies enormes dels governants com a pares i senyors i com a conductors indiscutibles. Això encara passa a Corea del Nord i passava (passava, perquè s'està desmuntant) als països àrabs del nord de l'Àfrica.

   En els països de l'òrbita capitalista, que són els nostres, també s'esborren els grans mites que sustentaven la societat i es canvien per la vacuïtat. Si hom està atent s'adona que no queda res. Perquè a casa nostra, els ídols tan exaltats, avui hi són i demà ens en riem, perquè els han tirat per terra. Un símbol molt adequat és la incineració (amb la que no estic pas en contra) perquè és la manera d'explicitar que no queda res.

   Quan una societat entra en crisi necessita, al menys, un lloc on agafar-se. És el que no tenim per excés de poderosos, i la manca de gent que parli i sigui escoltada per la seva autoritat, i per això la crisi serà més profunda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge VIII de durant l'Any
27 de febrer de 2011