No tant com sembla, perquè estimar no vol pas dir "fer petons". Els petons són neutres perquè no sempre denoten una estimació. N'hi ha que els fan o els reben per compromís, perquè s'ha de fer. En canvi altres petons són sincers i omplen de joia.
Estimar l'enemic vol dir desitjar-li el bé; vol dir posar-te en el lloc de Déu Pare i responent al desig del Creador que «vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,4) cercar que aquell que t'ha fet mal es converteixi en una persona de bé i s'apropi al mateix Pare que ens fa germans. Si el que fem després d'una ofensa és dir "Oblidem-ho", encara no hem entès el perdó cristià, com tampoc no hi té res a veure allò de "perdono, però no oblido".
Ens pot servir d’exemple comtemplar Jesús a la creu que desitjava el millor bé i la bondat de Déu per als mateixos que l'havien condemnat i crucificat. I això ho deia quan estava enmig dels turments (Lc 23, 34).
És massa freqüent veure com hi ha famílies i veïns que han tingut un problema en el seu moment i anys després encara guarden el rancor.
Mirem els animals: o dominen o fugen. En tot cas guarden memòria del qui els ha fet el bé i del qui els ha fet el mal. Nosaltres estem molt per damunt d'ells, perquè tenim el poder aquí a la terra de perdonar (Mt 9,8). Si llegiu l'episodi del paralític que acabo d’esmentar observareu com Jesús identifica el perdó amb l'aixecament de la persona. Els diu, quan tenia un home paralitzat al davant: «Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra». Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa». Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant» (Mc 2,10-12).
Quina sort quan veiem, en moltes famílies, algú, allà dintre, capaç de perdonar. Aquesta persona està contínuament amb la mà estesa a punt per aixecar el que ha caigut.
El qui perdona no perd, sinó que guanya ell i els altres. La pau de les famílies no ve de la tranquil·litat sinó d'algú que, allà dintre, té una gran capacitat d'aguantar.
Ho deia Martin Luter King, un home enamorat de l'Evangeli, en aquell discurs memorable dirigit als blancs que eren tremendament racistes:
Als enemics més rancuniosos els diem: A la vostra capacitat d'infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vul gueu i continuarem estimant-vos. No podem en conscièn cia obeir les vostres lleis injustes... Fiqueu-nos a la presó i us estimarem encara. Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara... Però estigueu segurs que us durem a l'esgotament per la nostra capacitat de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no solament per nosaltres. Llançarem als vostres cors i les vostres consciències una crida tal que us haurem atret, mentrestant i la victòria nostra serà una doble victòria.
M. L. King. La força d'estimar.
Ed. Proa. Col·lecció: La mirada.
Barcelona 76
Quan hi ha qui ha entès aquesta nova manera de viure està introduint allò que Jesús en diu El Regne de Déu.
Article del full parroquial del Diumenge VII de durant l'Any
20 de febrer de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.