Sembla que cap historiador del temps dels romans va entreveure la força que havia de tenir el cristianisme amb el temps.
Sembla també que la rapidesa amb què els grans sacerdots i els notables del poble van eliminar Jesús en el moment que van témer que aquella doctrina tindria urpes per penetrar en el poble, els va deixar bastant tranquils. Ja es van assegurar que l’eliminació no fos només amb la mort, sinó també amb la humiliació i el desprestigi. El mateix que van fer els nazis, que no sols mataven la gent sinó que els treien la dignitat humana de manera que només sobrevivien alguns “pilotes” i espavilats col·laboradors. Els més dignes morien.
En la majoria de les societats les persones que fan nosa, abans de treure-les de circulació, són desprestigiades acusant-les de tota mena de falsedats a fi que el poble, en el moment que siguin condemnats, accepti la fi de d’aquests opositors com a normal i no se’n parli més.
Passada la mort de Jesús tot va tornar a la normalitat a Palestina i els pocs que van creure en ell es trobaven d’amagat sense deixar d’anar i complir amb les obligacions de tot jueu (el sàbat, el temple, els rituals...). Un historiador jueu d’aquell temps que es deia Flavius Josefus no ens ha deixat gairebé res d’es pe cial referent al cristianisme naixent i res sobre la resurrecció.
Què va passar? Que desconcertats per aquella mort en creu, els que continuaven creient en Ell es sentien seduïts per aquell missatge de perdó (això era i és encara una novetat), per aquelles paraules de Jesús amb les quals els parlava del Pare de tots i per l’Esperit que sentien en el seu interior.
Aquests creients en l’Evangeli no van pas sorprendre els seus conciutadans jueus. Tot seguia la normalitat fins que alguns no-jueus es van interessar per la doctrina de Jesús i pels seu seguiment. La primera persecució fou, sobre tot, racista perquè molts jueus no acceptaven que altres, que no eren de la seva nissaga, també entressin al ramat dels creients en Jesús. Precisament va ésser a Antioquia, lluny de Jerusalem, on els seguidors de Jesús, que eren jueus i pagans tots junts, van començar a anomenar-se “cristians”.
Poc a poc van anar trobant paraules i fórmules per dir a tothom allò que havien experimentat per dir que aquell Jesús els havia seduït parlant-los de la pau i del perdó i no fomentant-los cap mena de rancor contra els que l’havien condemnat, negat o traït.
Primer va ésser Sant Pau que deia que, havent conegut Jesús, ell «havia passat a ésser d’un altre» (Rm 7,4) i que ja res ni altra cosa li interessava sinó la descoberta de Jesús (Fl 3,10), després va ésser l’Evangelista Marc que convertia el desconcert de la tomba buida en un senyal d’una nova vida; també l’Evangelista Mateu afegia la gran alegria que experimentaven els creients (Mt 28,8) i l’Evangelista Lluc ens ajudava a contemplar-lo ascendit al cel a la dreta del Pare (Lc 24,50). L’Evangelista Joan (el deixeble estimat) no sols veu la tomba buida, sinó que el contempla deslligat (Jn 20,3-8) i capaç de posar-se al mig dels deixebles amb les portes tancades (Jn 20,19) o bé a la vora del llac esperant aquells pescadors amb el pa i el peix a la brasa (Jn 21,9).
Nosaltres avui cantem moltes “al·leluies” en temps de Pasqua, però les primeres comunitats no les van cantar fins passats molts anys, en temps de l’autor de l’Apocalipsi (Ap 19,1-8).
Tot amb tot som uns afortunats perquè podem pregar amb les paraules i experiències que els primers cristians ens han ofert dels del començament i les que els creients han anat afegint al llarg del temps.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
17 d'abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.