Quan ens informen del declivi de les forces de l’exèrcit de Gadafi no ens diuen quines són les noves víctimes.
Les primeres eren la gent del seu mateix poble atacada amb tota mena d’artefactes militars (artefactes que serveixen per matar) i tot anava tan bé que semblava que seria un passeig triomfal.
Però la cosa ha canviat (només ho constato sense fer cap judici, al menys de moment) quan la unió d’una quants països ha decidit intervenir (diuen que per evitar els morts de la població civil).
Amb el canvi, els que queden atrapats i caçats com conills són els partidaris del Coronel. Els uns engabiats dins els tancs envoltats de rebels i altres conduint cisternes de combustible, que són els “blancs” més fàcils d’encertar per la foguerada que emetran. Sabeu qui són aquests soldats atrapats com rates a la ratera mentre intenten la retirada? Libis? No pas. Són els “mercenaris” d’altres països més pobres, sovint subsaharians, que els van prometre “l’oro i el moro” per enrolar-se a l’exèrcit i ara, en la retirada, els situen en els llocs estratègics; vull dir en el lloc on més fàcilment poden morir o caure presoners dels que anomenem “rebels”.
Per tant, en la derrota dels soldats de Gadafi no queden pas estesos i morts a terra en llocs desconeguts els seus partidaris i fanàtics i menys encara els oficials de l’exèrcit, sinó aquests pobrissons que havien anat a la guerra enlluernats per uns salaris molt superiors als que tenien en els seus lloc d’origen. Justament aquests, als quals no els va ni els ve la guerra ni tampoc saben contra qui lluiten, són les víctimes principals. Per tant, hem d’estar atents a les notícies i quan ens diguin que una colla de soldats han quedat atrapats (morts o presoners) pels rebels penseu que no són els generals ni els oficials, sinó aquests pobrets mercenaris ubicats en llocs on fàcilment es poden convertir en “blanc” de l’enemic. Si cauen presoners poden donar gràcies al seu Déu, perquè, de caure ferits, qui s’interessarà a guarir-los? I si moren, ni ells ni els familiars no sabran quina mena de causa defensaven. Són els perseguits a causa de la justícia (Mt 5,10) dels que ens parla el sermó de la muntanya de l’Evangeli de Mateu.
Quan Jesús va ésser crucificat, els que van fer la feina bruta (els que li clavaven els claus...) eren també mercenaris, perquè els romans quan havien de dominar un poble hi deixaven uns pocs oficials i amb els diners que treien del poble contractaven mercenaris dels pobles veïns, això sí, tots vestits amb l’uniforme dels romans.
Què diu Jesús que ho poguessin sentir aquells assalariats que el martiritzaven? Diu: «Pare, perdona’ls que no saben el que fan» (Lc 23,34) . Realment tampoc no sabien que aquell desconegut Jesús no era ni de bon tros, un enemic a batre. Treballaven assalariats.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Quaresma
3 d'abril de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.