Absalom era un dels fills del rei David que pretenia succeir-lo en el tron i, com que veia que el seu pare s’inclinava per un altre fill, decidí fer la guerra al seu propi pare. Es van enfrontar els dos exèrcits. Aquella guerra entre pare i fill, voltada d’intrigues va acabar amb la victòria de David i amb Absalom que penjava enganxat d’un arbre per la seva pròpia cabellera. Quan li van comunicar la noticia a David la victòria es va convertir en dol. Llegim el relat, que no te pèrdua.
Un home cuixita anà a David i li digué: «Rebi el rei i senyor meu la bona nova: avui el Senyor li ha fet justícia contra els qui s'havien rebel·lat contra ell». El rei va preguntar: «Està bé Absalom, el meu noi?». El cuixita va respondre: «Que tinguin el mateix destí d'aquest jove els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui et volen mal». Aleshores el rei s'estremí, va pujar dalt a la cambra del portal de la ciutat i va esclatar en plors. I caminava amunt i avall tot cridant: «Fill meu! Absalom, fill meu! Fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, Absalom, fill meu!». Van comunicar a Joab que el rei plorava i es lamentava per Absalom. Aquell dia, la victòria es va convertir en dol per a tot l'exèrcit, perquè s'havia escampat la notícia que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill. Els soldats, aquell dia, van entrar d'amagat a la ciutat, avergonyits com un exèrcit que ha fugit de la batalla. El rei s'havia cobert la cara i cridava amb veu forta: «Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!» Llavors Joab va entrar a la cambra i digué al rei: «Avui cobreixes de vergonya tots els teus soldats, que t'acaben de salvar la vida, tant a tu com als teus fills i filles, dones i concubines. Estimes els qui t'odien i odies els qui t'estimen. Avui deixes ben clar que, per a tu, no hi ha ni generals ni soldats. Ara veig que si avui Absalom fos viu i tots nosaltres morts, tu ho trobaries bé. Aixeca't i surt a dir unes paraules sentides als teus combatents». (2Sa 18,31-19,8).
Com veieu no és pas el que ha passat en aquest moment arran de la mort de Osama Bin Laden. A què venen les manifestacions d’alegria per la mort d’una persona? Si hem d’acabar matant-nos i això és un triomf, encara ens falta molt per ésser persones.
Vivim en la cultura de la mort com si no sabéssim que la mort mata. Tota mort (la de la guerra, la de l’avortament, la de l’eutanàsia) mata i ningú no hauria de celebrar-la. En tot cas hauríem de fer com Adam i Eva que s’amagaven del Creador (Gn 3,8) quan s’adonaren que havien pecat.
Això val també quan hem matat una sola persona per més criminal que sigui. Tampoc no hem de córrer a condemnar els que maten perquè, si els condemnem, entrem en l’espiral de “l’ull per ull” i “dent per dent” que el Senyor Jesús tan dràsticament va anatematitzar (Mt 5,38-42).
Fixeu-vos com els que volen justificar la mort de Bin Laden afinen el seu llenguatge i parlen de justícia: Diuen: «S’ha fet justícia!», com si la llei del talió encara fos vigent i com si no hi haguessin jutges.
Podem refrescar la memòria i recordar com cap dels inductors dels milers d’assassinats a l’Argentina i a Xile no han estat mai jutjats (només han fet asseure a la banqueta els generals que van tirar endavant aquella gran operació). Els inductors, els assessors provinents de les grans potències que afirmaven i aconsellaven que aquella neteja de persones s’havia de fer, no han estat mai jutjats. Per què a Bin Laden se’l pot matar sense ni judici i a aquells no els ha caigut ni un cabell? Tots han estat igualment inductors de milers d’assassinats.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
8 de maig de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.