Quan el president d’un club esportiu, després d’obtenir èxits clamorosos, es queixa que la premsa no se’n fa prou ressò, és que li manca l’Esperit.
Quan una dona que ha destinat abnegada la major part de la seva vida a favor dels seus i dels altres, es queixa que no li fan prou homenatges, és que li manca l’Esperit.
Quan uns cristians han dedicat hores i hores als pobres, als indigents, a Càritas o també a la visita als malalts, i es lamenten que no hi hagi gaire reconeixement de totes aquestes activitats, és que hi ha poc Esperit en el seu interior.
Per què parlem de la manca l’Esperit si totes aquestes persones han fet una feina ben feta i molta dedicació als altres? Perquè necessiten, com els infants, el reconeixement, que és com la lleteta. Encara no són adults.
En canvi a la gent que rep tota mena d’homenatges i reconeixements i surt als mitjans, els passarà que, quan més reconeixements públics rebin, menys Esperit tindran en el seu interior, ja que els consumirà el desig de rebre poder, privilegis i prestigi. Com que els vindrà tot de fora, el seu interior s’anirà buidant i s’aniran tornant com criatures consentides. És el que diu Jesús: «Ja tenen la seva recompensa» (Mt 6,2c).
L’Esperit doncs, és una mica invisible perquè, quan es fa veure gaire, tot se’n va en l’exterior. La màxima expressió de la presència de l’Esperit és el perdó (Jn 20,22-23) perquè hom ha de pouar la força del seu interior; perdonar és jugar a perdre el poder que hom té sobre l’altre. Perdonant et fas petit i fas créixer l’altre, perdonant no et preocupes de qui tenia la raó i vas realitzant allò que el “Pare del cel” voldria per a tu i per a l’altre. Perdonar és tornar l’Esperit a aquell que no el tenia, encara que fos per culpa pròpia o pel seu mal cap.
Si hem entès això no trobarem pas estrany aquell episodi del diaca Felip, que feia signes i prodigis i rebia els elogis de la gent de Samaria (Ac 8,1-8); que va quedar desconcertat quan Pere i Joan anaren a dir-li que no tenia l’Esperit Sant (Ac 8,15-17). El senyal de la manca de l’Esperit fou que Simó el Mag volia fer el mateix que ell, amb molts diners. Va haver d’anar al desert a reflexionar i s’adonà del seu error quan s’acostà a l’eunuc de Candace que li demanava que interpretés el passatge de l’Escriptura del “Quart càntic del Servent” de profeta Isaïes (Ac 8,27-35). Es va adonar que, a Samaria, hi havia hagut massa gent que l’havia elogiat.
Us haureu fixat que tan aviat parlo de l’esperit de cada persona per no dependre dels elogis, com de l’Esperit Sant. És que és el mateix, perquè, quan una persona té molt Esperit de Déu (és el mateix que en diem Esperit Sant) no anirà darrere els “reconeixements” i, si en té es trobarà incòmode.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Pasqua de Pentecosta
12 de juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.