Tots tenim alguna relíquia dels nostres pares, amics, fills... i sobretot guardem algun record dels difunts que han estat especialment entranyables per a nosaltres. De vegades són fotos, una carta, una peça de roba o algun objecte significatiu. Recordo una viuda que tenia a casa l’urna de les cendres del seu marit (que, per cert, li van resultar molt incòmodes a la pròpia casa).
Totes aquests coses són relíquies.
En els temps no gaire llunyans l’església donava molta importància a les relíquies de sants. Encara en alguns llocs ho fan.
En els últims temps (pocs anys) els organitzadors de la societat han promogut una fam (fins i tot fal·lera) per les relíquies dels guanyadors dels trofeus del futbol (una pilota o una samarreta signada, una foto de l’equip, un bufanda..) Això ja passava en temps anteriors però ara s’ha exagerat molt. Tant que em sembla que entrem en una espiral d’alienació. Només cal veure qualsevol partit dels grans equips on la majoria dels espectadors porten signes d’identitat (bufanda, samarreta, banderoles...) que molt sovint els han comprat a preus molt cars. Això sorprèn que augmenti precisament en temps de crisi. Algú ha descobert que això dóna molts diners i els clubs fan l’exercici de canviar sovint el disseny de la samarreta. No s’amaguen pas de dir-nos les quantioses entrades de diners per aquest concepte.
Això fa mal? Depèn de si ens fa lliures o esclaus. Seríem esclaus si gastem enormes dispendis en això o si ens alterem quan el nostre equip perd un partit. Ens tornem esclaus quan ja no som nosaltres, sinó que vivim immersos en el club. El perill de l’alienació hi és sempre perquè estem tan abocats al “déu equip” o al “déu cantant”, que deixem d’ésser nosaltres i aquests es converteixen en opi del poble (el nostre opi) com en ocasions s’hi ha convertit la mateixa església quan s’ha sectaritzat fent fanàtics en comptes de cristians.
Us ajudarà a veure la cosa en profunditat si fem una reflexió teològica mirant enrere, en el temps dels primers cristians que ens van parlar d’aquella experiència que avui en diem Ascensió. Com els ho hem d’agrair! Quan Jesús, a qui havien venerat i estimat de veritat va morir, unes dones anaren al sepulcre per embalsamar-ne el cos amb tants ungüents com podien portar. Volien conservar el que en quedava del cadàver. L’Evangeli de Joan parla de trenta quilos d’espècies (Jn 19,39). Però què va passar? Que les dones i els deixebles trobaren el sepulcre buit. No van poder venerar les relíquies i quan se’ls aparegué el Senyor el volien retenir; però els digué «no us agafeu a mi» (Jn 20,17) i experimentaren com se’ls allunyava i pujava al cel dient: «Pujo al meu Pare que és el vostre Pare i al meu Déu que és el vostre Déu» (Jn 20,18-19) i s’adonaren que ni tindrien les relíquies ni tampoc el tindrien a Ell. Haurien de comportar-se com adults i no com infants. En tindran prou de saber que Ell està present en el pa que es reparteixen entre ells i amb els pobres. És l’Eucaristia, que és la millor manera de no viure de relíquies, ni de presències, ni d’aparicions perquè ens fa adults en la fe.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la Festa de l'Ascensió del Senyor
5 de juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.