LA MANCA DE LLIBERTAT

   Els presos de les nostres contrades tenen assegurat el menjar i el dormir cosa que no es pot dir ni de Rwanda, ni de Camerun ni de molts països. Ara mateix han descobert en una fossa comuna més d’un miler de cossos de presos assassinats sense judici a Líbia. Aquests ni tan sols la vida tenien garantida. Aquí això no passa. Però els manca la llibertat.

   Com la pateixen?

   Segueixo un excel·lent article de la Victòria Molins a Catalunya Cristiana (Núm. 1670). Els interns viuen en una constant incertesa. No saben quan els cridaran a fer aquell curset que els han promès, ni quan podran visitar el psicòleg o l’educador. Desconeixen quan deixaran de denegar-los els permisos, ni quan podran iniciar el tercer grau de llibertat, ni què pensa d’ells el subdirector de tractament.

   A més hi ha els problemes de la pròpia família que sovint els tracta com a delinqüents i no els truquen (no el poden trucar) ni els visiten. Ell, l’intern, quan té diners, pot fer algunes trucades però sovint no encerta el familiar o l’amiga i parla amb algú a qui tant els fa del seu parent o amic. Si la seva dona (o la mare) es posa malalta o bé l’Administració li pren els fills, ell no pot fer res més que plorar i sovint tampoc no ho pot explicar als companys que viuen isolats encara que estiguin en el mateix mòdul. La vida es torna tan monòtona que passen anys i anys i ni se n’adonen. No saben quin dels delictes anteriors encara no ha estat jutjat i sovint es troben amb la sorpresa que, quan els faltaven uns mesos per la llibertat els criden per un judici pendent del que ni se’n recordaven. Apa, tornem-hi! Alguns aprofiten el temps per aprendre idiomes (el català o l’anglès) i per fer els estudis primaris que mai no havien fet, o poden fer treballs manuals; però n’hi ha d’altres que no tenen cap alicient de res. Simplement vegeten. Molts no tenen cap il·lusió de sortir en llibertat perquè al carrer ningú no els espera i als seus cinquanta o seixanta anys saben que ningú no els donarà feina ni tampoc tindran cap sostre per anar a dormir. Cobraran per un temps el subsidi d’atur que no dóna per viure en una pensió.

   Pitjor ho tenen molts estrangers que saben que, en sortir, no tindran papers i, si no els obliguen a sortir cap al seu país, hauran de viure clandestinament sense possibilitat de trobar cap treball, sense ni tan sols el permís de residència. Altres tenen dona i fills aquí però l’Administració els deportarà als països d’origen (si cap dels nens no ha nascut aquí). Si volen retornar amb els seus (que tenen aquí) hauran d’esperar deu anys.

   A dins els mòduls encara tenen una altra inseguretat que és el perill d’una baralla amb el resultat d’haver d’anar per un temps a les cel·les d’aïllament encara que la baralla no l’hagi provocat el que ha estat castigat. Com al futbol, tot depèn de l’informe de l’àrbitre, que és el funcionari que estava a càrrec del mòdul.

   Ells i nosaltres veiem que els interns són majoritàriament pobres i pobres també els que els visiten. Per això ens cal recordar aquella benaurança de Jesús que diu: «Feliços els pobres» (Mt 5,3) i aquella benedicció: «Veniu beneïts del meu Pare... perquè era pres i em vinguéreu a veure» (Mt 25,36-36).

   Què hi podem fer els que els anem a veure? Doncs escoltar-los que és molt, perquè no podem pas canviar el curs d’un judici ja que no està a les nostres mans.

   Gràcies a Déu, com ja es veia a venir, han sortit una gran quantitat de voluntaris al Bages que fan diferents serveis als interns i la nostra comarca ja no viu en una bombolla com quan es feien aquelles nombroses manifestacions que proclamaven “El Bages diu NO a la presó”.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXVII de durant l'any
2 d'octubre de 2011