Aquests dies la gran notícia és que ETA ha dit que “deixava de matar” de manera definitiva. Bona notícia! M’he fixat que molts dels entrevistats que opinen sobre aquest afer parlen de les víctimes. Els uns es fixen en les d’un bàndol i els altres en les de l’altre i alguns parlen de totes les víctimes.
Primer de tot penso que, en cap cas, les víctimes (ni tampoc els seus familiars) no han d’ésser protagonistes perquè no poden ésser mai objectives.
Ho argumentaré des de l’experiència bíblica que, diguin el que diguin, segueix essent la base del pensament d’occident.
Com tracten la resurrecció els evangelis?
Doncs primer de tot sense amagar ni la mort ni el fracàs ni el sofriment. El ressuscitat els mostra les nafres de les mans i del costat (Jn 20,27). Ni tampoc no amaguen la mort de l’innocent (Ac 3,13-14) car amagar-ho seria un error. Convé que se sàpiga el que va passar perquè, a la fi, tot allò que restava amagat es veurà a plena llum (Mt 10,27).
Però hi ha una segona llum en els fets de la resurrecció: cap paraula de venjança, cap retret envers ningú. Només paraules de pau: «la pau sigui amb vosaltres» (Jn 20,19.21); «a qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats» (Jn 20,22); «beneïu els qui us persegueixen, beneïu, no maleïu» (Rm 12,14). I en el Parenostre: «Perdoneu-nos... així com nosaltres perdonem».
On hi ha la confusió amb què s’entrebanca la majoria de la gent? Quan parlen del perdó dels pecats com si fos el mateix que la remissió de les culpes. Són dues coses del tot diferents.
Ho entendreu amb un exemple. Quan jo era petit en les esglésies fèiem per setmana santa el nefast ritus de les tenebres que en dèiem “matar jueus”. En el nostre interior animàvem venjances envers els culpables de la mort de Jesús. No hi havia ni el perdó del pecat ni el de les culpes. Culpàvem els jueus.
Però qui eren els culpables de la mort de Jesús? Vés a saber perquè els que l’assotaren i el crucificaren eren soldats a sou, els romans que dictaren la sentència anaven induïts per les acusacions dels dirigents del poble, els grans sacerdots defensaven el temple que semblava que per la predicació d’aquell il·luminat havia de desaparèixer, els deixebles l’abandonaren, la seva família es va desentendre d’ell, molts feien córrer contra ell coses que no se sabia si eren veritat, i un llarg etcètera. Els havíem de matar a tots? Ja es veu que no.
N’hi ha prou que se sàpiga la veritat, el que realment va patir la víctima i la injustícia que li van fer i, a partir d’aquí, obrir un camí nou com féu Pere en la segona de les predicacions quan diu: «Doncs bé, germans, ja sé que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats» (Ac 3,17-19).
Això vol dir que s’ha de deixar tothom lliure sense cap acusació? No. Ja he dit que la culpa és una altra cosa. Els tribunals legítims (que molt sovint són injustos) que jutgin i condemnin als assassins d’un cantó i als torturadors de l’altre, però nosaltres que no mirem la culpa, sinó el pecat, no hauríem de remenar mai més el pou putrefacte de les culpes, sinó entrar amb paraules de perdó que consisteixen en l’intent de tornar a conviure junts els uns i els altres.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXXI de durant l'any
30 d'octubre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.