No sabria dir en quins segles anteriors la veneració de les relíquies era molt important quan cada poble tenia l’honor de posseir les de tal sant o les d’aquell altre sant. Tots els altars consagrats (els de pedra o les ares) contenen relíquies dels sants i, en el moment que es consagrava un altar, s’escrivia un document dient a qui pertanyien aquelles relíquies. Em sembla que encerto en dir-vos que els primers cristians perseguits i martiritzats eren enterrats en catacumbes i la petita comunitat es reunia fent servir d’altar la tomba d’aquell màrtir. Més endavant, la veneració de les relíquies va ésser origen de grans peregrinacions a Terra Santa, Roma i a Compostela. Diuen les cròniques que quan Francesc d’Assís s’estava morint el traslladaren de Cortona a Perusa i anava custodiat per dos soldats a fi d’acreditar, si queia mort, a quin dels pobles pertanyien les relíquies d’aquell que tothom ja tenia per sant. I ell se n’adonà! Això passava el 1226.
Hi ha moltes tradicions semblants en les quals es deia que, si mentre traslladaven les relíquies d’un sant, la urna es feia especialment pesada els portadors entenien que havia de romandre en aquell lloc. Aquesta és, com ara, la tradició referent a les relíquies de Sant Valentí: diu que arribant al Pont de Cabrianes es tornaren tan feixugues que no podien avançar i en aquell moment es posaren a tocar les campanes de Sant Benet. Ho interpretaren com un senyal del cel dient-los on volia reposar els sant. Preneu això com a tradició i no com a història.
Navarcles va manifestar l’honor de posseir aquesta urna (era al monestir de Sant Benet) i el 1690 el consistori, juntament amb el rector, van declarar Sant Valentí segon patró de la població. El primer patró és la Mare de Déu Assumpta tal com ho indica la imatge que tenim a l’altar major.
El món ha canviat molt en pocs anys i la veneració per les “relíquies” és més forta que mai, només que avui són: pilotes signades per futbolistes, samarretes, el cotxe d’una pel·lí cula, el vestit d’una reina el dia de tal festivitat... A manca de relíquies, molts s’han de conformar a haver tocat la mà d’un polític o d’un esportista mentre passava entre multituds. La gent no ha canviat gaire. Només ha canviat el subjecte del qual en cerquem les relíquies.
Les relíquies en elles mateixes no són res. Són icones que ens ajuden a recordar aquell esportista, aquell artista o aquell sant. Una cosa semblant a les fotos dels nostres pares i avis que, encara que ja no hi són, les posem en llocs preeminents de la casa.
Molt millor que les relíquies, els cristians tenim l’Eucaristia: la presència de Jesús en el pa eucarístic, que és molt més que una icona; és un pa que alimenta i ens uneix. Els que mengem aquest pa sabem que formem part d’una mateix cos.
A més a més, l’eucaristia és un signe de compassió i no de poder. Dic de compassió perquè el pa partit ens anima a pensar en els necessitats. A diferència de les relíquies que només les té el qui les ha aconseguides, el pa de l’Eucaristia és present en qualsevol comunitat cristiana, en el barri més pobre o el llogaret més llunyà. La presència de Crist ens uneix a tots. Ningú no pot dir que aquesta relíquia només la tenim nosaltres. Hem d’agrair que la primera comunitat cristiana ens parlés de l’Ascensió, que era una manera de dir que Jesús no era de qui en posseís alguna relíquia (ja que amb l’ascensió ningú no en cercaria els ossos, les relíquies), sinó que era de tots els que ens partim el pa.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
27 de gener de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.