El Papa Pius XII quan feia discursos parlava de tot. De medecina amb els metges, d’enginyeria amb els enginyers... Va venir Joan XXIII i humilment reconeixia que no entenia de tot, i parlava de Jesucrist a totes les audiències. També sabia dir que fessin un petó els seus nens en arribar a casa de part del Papa. Parlava de Jesús i estimava la gent.
Una cosa semblant passa ara amb l’economia. Els bisbes diuen que és massa complicada per parlar-ne. I callen. Però no saben fer un petó i una protesta a favor de la família que té els membres amb atur o situar-se decididament al costat dels desnonats. En realitat, sembla que els fa por parlar de Jesucrist i estimar la gent. Quan hi ha tant gent lacerada per la crisi, l’església potser no sabrà donar receptes (encara que en dóna en un tema tan complicat com la bioètica), però es pot posar al costat dels que sofreixen i fer allò que era una constant en l’evangeli: posar-se sempre, com Jesús, al costat del que sofria, tant si era pecador com si era jueu o estranger. Aquesta postura va ésser tan entenedora que els opressors del seu moment es van donar per assabentats (Mc 12,12) i decidiren eliminar-lo.
Ja sabem que no és tan fàcil jutjar segons quines postures. Conten que el dictador Idi Amin va anar a Roma i va ésser rebut pel Papa (Pau VI), però també conten que li va dir que si no el rebia moririen dos missioners a Uganda.
En aquest cas la pressió venia per raons vitals (hi anava la vida de missioners), però massa sovint les pressions perquè els bisbes callin vénen per raons econòmiques, i en això hi ha molt a dir, com podeu imaginar.
De fet, es troben a faltar unes paraules no sols de compassió envers els aturats, els desnonats, els afectats per aquestes crisis, sinó també d’exigència sobre els governants perquè, a l’hora de destinar recursos tinguin compassió (com Jesús) i no callin quan algun ministre diu frases com «Sabemos lo que tenemos que hacer y lo haremos», que està a les antípodes del tarannà democràtic que esperaríem d’ells perquè, encara que no som entesos per donar receptes, sí que som una mica entesos en humanitat i els podríem dir que una mica dels recursos que destinen a salvar entitats bancàries els podrien posar per pal·liar els efectes nefastos de la recessió entre els desnonats, els aturats i tots aquells que viuen sense esperança.
A més a més, no s’ha d’ésser gaire savi per entendre que, a base de deixar la majoria de gent sense res a mercè de les entitats benèfiques, l’estat tampoc no tindrà d’on recaptar impostos. Recordeu el que deia Henry Ford: «Si els nostres treballadors tenen un sou adequat, amb els seus diners compraran els cotxes que nosaltres produïm». Ara passa a l’inrevés perquè ja em diran qui és el savi que ha inventat una societat en la qual la gent va quedant (amb retallades) sense recursos. Quin altre futur s’espera com no sigui la misèria sobre la misèria. Quin futur li espera al govern sense on poder recaptar?
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la diada del Baptisme del Senyor
13 de gener de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.