diumenge, 28 d’abril del 2013

EL MANAMENT DE L’AMOR

   Les alternatives polítiques, sindicals i ecologistes que se’ns ofereixen han de servir certament per millorar el bon govern que tant necessitem (polítiques), per millorar la convivència entre treballadors, empresaris i per rescatar aturats (sindicals) i per respectar la terra que ens acull (ecologistes). Però, per als que ens ho mirem des de la perspectiva cristiana hi ha una cosa per damunt de tota això: l’amor a totes les persones sense exclusió.

   Quan escoltem programes polítics tant els de la dreta com els de l’esquerra, massa sovint ens temem que no volen salvar tothom perquè, o bé exclouen els petits, o bé els altres.

   També, quan escoltem programes sindicals i propostes de vagues o manifestacions, evidentment que volen rescatar els treballadors i aturats del mal tracte que reben i això s’ha de felicitar, però ens queda el dubte de si volen salvar tothom.

   El mateix dubte ens ve quan llegim programes per salvar la terra o determinats animals (que és una bona cosa).

   Sempre ens queda l’ai al cor perquè algun estament (en el qual hi ha persones) queda exclòs dels seus plantejaments.

   Els cristians tenim una alternativa aquests grups? Cap ni una, encara que hi hagi partits que es declaren d’ideologia cristiana. El cristià, enmig d’aquest món convuls, no es distingirà pas per ésser bona persona (hi ha moltes bones persones a tot arreu i sort que hi siguin, i no sempre són cristians) sinó que es coneixerà que hi és perquè intentarà que no es perdi de vista, en el grup on està militant, que Déu és Pare de tots i no vol l’exclusió de ningú. Déu, com a Pare de tots, també vol salvar ianquis i empresaris, poderosos i malvats. Estimar tots aquests no vol pas dir deixar que segueixen destruint treball o la terra i humiliant els petits i febles. Estimar-los vol dir creure que poden canviar. No és pas destruint a uns que hem de salvar els altres com fan dos batallons de formigues quan troben un mateix botí. En aquesta lluita d’insectes guanya el més fort o el més nombrós, però la lluita sempre és “a veure qui pot més”.

   Si el cristià es decanta pels més petits i febles no és pas perquè siguin els millors, sinó perquè la lluita és massa sovint desigual i les lleis han estat fetes pels que poden més, i cal preservar el feble.

   En el fons, no fem altra cosa que seguir Jesús que, per una banda cridava poderosos com els cobradors de l’impost romà (Mc 12,13-14) o també anava a menjar a casa d’un fariseu (Lc 7,36), però molt més sovint s’aturava on hi havia els més arraconats com els paralítics (Jn 5,1-6) o cecs (Jn 9,1-3) que a sobre de la malaltia eren tinguts per pecadors, s’aturava a elogiar les viudes (Mc 12,41-44) que sembla que era l’estament més empobrit... També proclamava, en el sermó de la muntanya, que els pobres i els que lluitaven per un món més just eren benaurats.

   Ja he dit que el cristianisme no té una alternativa política, sindical o ecologista. Hem de posar-nos al costat dels que hi estan lluitant. El cristià, sigui quina sigui la seva pobra vida (sovint amb pecat), anirà recordant, allà on sigui, que Déu és Pare de tots i vol que «tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2,3-4), preferentment els més petits, però sense eliminar ningú (tampoc els destructors de la terra o de les persones).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge V de Pasqua
28 d'abril de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.