Sempre vivim en tensió. Només els gats i els gossos, que no saben què els pot faltar i què els pot passar, dormen hores i hores. Nosaltres vivim en tensió. Els polítics ara es troben amb manifestacions a les mateixes portes de la seva vivenda. Els aturats, sense saber què faran demà. Els avis, tot i rebre poca o molta pensió, preocupats per la salut que se’ls va deteriorant; els pares sense entendre cap on van els seu fills, i els que tenen treball sovint sotmesos a uns horaris i esclavatges per part dels que els han donat la feina; els empresaris també viuen amb tensió perquè la peça o màquina que fabriquen avui no saben si demà ja haurà estat superada per la feina d’un ordinador; els comerciants sovint tenen stocs de materials que mai més no podran vendre perquè hauran estat superats per uns altres d’última generació.
Aquesta tensió es una desgràcia? De cap manera. És el que ha fet progressar la nissaga humana. Obliga a pensar i rectificar a cada moment.
La tensió a què ens trobem sotmesos és la font d’esperança que no tenen els animals (que no canvien ni progressaran mai ja que només es van adaptant a poc a poc). Ens obliga a vigilar per anar triant a cada moment allò que és millor i corregir els errors.
Una poesia de l’Àngela Sibila ens pot il·luminar el camí. Diu així:
Sense saber bé el que espero
no em vull cansar d’esperar,
car esperar és la joia
que sols vós podeu donar.
Sense saber bé el que espero
no em vull cansar d’esperar,
car vull acceptar amb joia
el que vós em vulgueu dar.
Si perdia l’esperança
no podria respirar;
l’esperança és el pulmó
i l’alè del cos humà.
Sense saber bé el que espero
no em vull cansar d’esperar.
Àngela Sibila (agost del 1986)
Els cristians no som pas millors que els altres, però aportem aquest punt d’esperança perquè creiem en la resurrecció, que no és només la de Crist sinó la de tots nosaltres. Tots ens podem aixecar perquè tenim l’Esperit Sant en el nostre interior.
També l’església catòlica ha de viure en tensió contínuament. Per una banda tenim la responsabilitat de donar el missatge de Jesús tal com l’hem rebut, i per altra hem de reconèixer massa sovint els nostres errors i pecats. Això no impedeix que tossudament anunciem la bellesa de la bona nova de Jesucrist. Els nostres errors i pecats en obliguen a rectificar. I així ha d’ésser.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
21 d'abril de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.