HOMENATGES I MÉS HOMENATGES

   La mateixa desigualtat avui que es va produint en l’economia, que els que tenen cada dia els va més bé i els que no tenen cada dia han d’estrènyer més el cinturó, es dóna en la proliferació d’homenatges.

   Qui són els que els reben? Un mateix jugador en pot rebre un d’una revista, un altre d’una entitat i un altre d’una federació. Quan ens ensenyen les festes i els vestits dels que participen en aquestes festes ens adonem que el diner va sobrat i que els mateixos invitats que són gent coneguda en els mitjans de comunicació, van a unes i a altres festes.

   M’explicava el meu pare, que era ferroviari, que un company d’ell va rebre de la companyia ferroviària una medalla d’or per haver treballat cinquanta anys a la mateixa empresa. L’home homenatjat tot cofoi va indagar a casa d’un argenter si la medalla rebuda era del material que li havien dit i li van contestar que no era pas or allò. Quan el pobrissó va reclamar a la companyia, un funcionari va respondre-li que «a veure si posarem or de veritat a un treballador!». L’or i l’argent es dóna als que van sobrats i reconeguts i no pas els que han treballat més.

   Hi ha una dita de Jesús que és ben aclaridora. Diu: «Com podeu creure, vosaltres que accepteu els honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic?» (Jn 5,44). Si analitzeu les paraules, us adonareu que els que cerquen els honors els uns dels altres no creuen, o millor dit no poden creure. Per què? Perquè ja tenen la recompensa. No els cal altre déu si ells mateixos ja han acceptat de posar-se al capdamunt del pedestal.

   Això també val pels eclesiàstics que han muntat una església en la qual sembla que els uns estan per damunt dels altres, com si capellans, bisbes i papa fossin més que els creients de qualsevol petita comunitat. Els esportistes i els cantants reben premis d’or i d’argent, els polítics reben més alts càrrecs com homenatge, i molts eclesiàstics reben un honor aparentment espiritual que no tenen ni han de tenir perquè no estan per damunt de ningú. Els títols de “santedat”, “d’eminència” o “excel·lència” ja fa temps que haurien d’haver desaparegut del argot eclesiàstic perquè Jesús mateix els va rebutjar. Pareu atenció en un episodi que ens relata l’Evangeli de Marc:

Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu (Mc 17,17-18).

   També en una ocasió Pere, quan un centurió va voler prosternar-se als seus peus, va dir-li també que no corresponia rebre aquells honors.

Pere i els seus van arribar a Cesarea, on Corneli, que havia convocat els seus parents i els amics més íntims, ja els esperava. Quan Pere estava a punt d'entrar a la casa, Corneli sortí a rebre'l i es prosternà als seus peus. Pere el va fer aixecar dient-li: «Alça't, que jo no sóc més que un home, igual que tu» (Ac 10,24-26).

   Com he dit al començament es dóna la contradicció que, com més misèria hi ha a la població, més homenatges es fan als famosos i als que els van al darrere. I així omplim les pàgines dels diaris.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge II de durant l'any
19 de gener de 2014