LA MORT QUE MATA O LA MORT QUE DÓNA VIDA

Hi ha unes morts que no aprofiten sinó que deixen angoixats i amb molts dubtes als familiars i amics: són els suïcidis. Els que ho fan exerceixen un valent acte de llibertat, però deixen els seus amics amb una gran pena. No parlo pas dels suïcidis que provenen de malalties, ja que aquests els han d’analitzar els tècnics sanitaris (psicòlegs, psiquiatres...) i, els que no en sabem prou hem d’aprendre a callar i respectar.

Darrerament hi ha molts kamicaces que porten una càrrega explosiva a sobre i disparen el botó quan estan més envoltats de la gent que volen destruir. Aquests poden tant com un exèrcit, perquè no tenen por a la mort (una mort més que segura) sigui perquè hi ha unes potents raons religioses o perquè algú els ha adoctrinat en aquest sentit. La manipulació d’aquestes persones és més evident quan el que porta aquesta càrrega a la cintura és una criatura de pocs anys, com ha passat no fa pas gaire.

Encara hi ha uns altres entrenats per entrar en una escola, mesquita o església on hi ha molta gent, proveïts d’armes sofisticades, que es posen a disparar a tort i a dret. També són gent a qui no els fa por la mort perquè tenen força possibilitats de caure abatuts si les forces policials arriben a temps. Mentrestant hauran deixat una estela de morts. Totes aquestes són morts que maten i estan lluny del Déu de la vida, el que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,3-4) i també estan lluny d’aquell Bon Pastor que vol que les ovelles tinguin vida i la tinguin a desdir (Jn 10,10).

Un cas apart és el de l’aviador que es va emportar 150 tripulants i passatgers estavellant l’avió contra les muntanyes. No m’atreveixo a dir gran cosa, perquè no sóc prou entès per dilucidar si era malaltia mental o assassinat.

Ja he dit que aquells a qui no els fa por la mort tenen molta força per al bé o per al mal. No sé si coneixeu una frase atribuïda a l’apòstol Sant Andreu que deia: «Si jo tingués por a la creu no la predicaria». Quan algú, per exemple, s’ofereix com a voluntari per anar a la mort que havia de pagar un altre, té molta força d’exemplaritat, com va fer el P. Maximilià Kolbe en un camp de concentració nazi. Els que ho van viure i han sobreviscut per explicar-ho van quedar impressionats de la valentia d’aquell que donava la vida per un altre. Aquesta és una mort que dóna vida, com és el cas de Jesús de Natzaret que trencava lleis a favor dels que sofrien (cecs, coixos, estrangers, viudes...) encara que els organitzadors de la societat, zelosos de la llei que ell trencava, el cercaven per matar-lo (Lc 13,31-33). Sabia que el volien matar (Jn 11,8), però seguia el seu camí sense tirar enrere, responent a la crida del Pare. Els seus seguidors reconegueren, després de la mort, que havia passat pel món fent el bé (Ac 10,38). Una mort que dóna vida. Quan Jesús diu: «això és el meu Cos lliurat per vosaltres» està dient que la mort no li fa por ja que es fa pa perquè els altres mengin. En l’Evangeli de Joan hi ha un episodi del ressuscitat en el qual ensenya les ferides de les mans i els peus i el costat (perquè reconeguin que la mort era real i no fictícia) que va complementada amb unes paraules de pau i de perdó per a ells i per als altres (Jn 20,19-23). També vivifica.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
12 d'abril de 2015