Els governs del centre (com els que s’han anat alternant en el nostre país) han generat una multitud de pobres ja que, uns i altres, han afavorit per una banda un liberalisme que ha permès riquesa i corrupció política i econòmica per part de les grans empreses i els seus principals treballadors, i per altra banda un empobriment cada vegada més cridaner dels més pobres que produeix grans cues en els lloc on reparteixen menjar.
Com que la misèria de la classe més baixa és tan pronunciada han permès unes polítiques d’ajudes (atur, vellesa, dotacions a les institucions caritatives...) que han pal·liat la situació, però que han continuat deixant sense treball ni recursos als més pobres. Ara diuen que “prou” i comencen a retallar també els subsidis. Tenim una gran massa d’aturats que no estan preparats ni tenen gaire perspectiva de treball a curt termini. Uns aturats que saben que quan tinguin edat de jubilació no els tocarà altra cosa que les sobres, perquè no han cotitzat en el temps oportú. Acudeixen a les institucions caritatives i fan les trampes que poden (mai, ni de bon tros, com les trampes dels que estan ben situats en el lloc més alt de l’escala social).
He parlat de governs de centre (que ja és ben benèvol el mot) perquè ara comencen a sortir, primerament a França i a altres països de l’Europa civilitzada, uns moviments amb una base social (vots) cada vegada més considerable, que reclamen: «prou ajudes als més empobrits i emigrats sense sortida». És l’extrema dreta que va creixent. Aquests partits ultres saben que els més pobres i els immigrants que no han tingut oportunitat fan nosa i proclamen, sense vergonya, als possibles votants, que s’expulsi aquells del país i que no se’ls doni unes ajudes que surten de les butxaques dels contribuents. Aquest discurs agrada.
O sigui que, primer els governs han creat deliberadament una gran quantitat d’empobrits i després venen uns altres que demanen que se’ls expulsi i que se’ls retallin les ajudes. Tot plegat s’ha produït en el joc del que en diem democràcia, perquè van tenint els vots d’una població entretinguda amb els grans esports, amb els elogis dels que han triomfat, també econòmicament, amb els programes del bon menjar i culte al cos i amb els agraciats de les loteries.
Aquest espectacle maligne i satànic ja es produïa en temps de Jesús i ell mateix en va ésser una víctima, d’aquella democràcia, quan la població majoritària de Jerusalem demanava a crits la crucifixió d’aquell home del qual primer els governants havien cuidat de dir i repetir que era un indesitjable (Jn 11,48).
Aquest és el secret d’aquests partits d’extrema dreta: dir i repetir que aquests empobrits són els causants dels enormes impostos i que ens prenen els diners amb les seves petites trampes i estratagemes.
Jesús també va ésser acusat de reunir entorn d’ell els més indesitjables (Jn 7,49) quan no eren altra cosa que les víctimes d’un sistema que no els permetia ni tan sols perdonar els pecats si no feien enormes ofrenes (mirant la seva empobrida butxaca) al temple i als seus representants.
Aquest tipus de gent, que anava delerosa darrere Jesús cercant una salvació, era el sector més manipulable de la societat i els que, a la curta o a la llarga, havien de vendre’s com esclaus o tirar-se a la muntanya assaltant les caravanes.
Jesús mor com a capdavanter de tots aquests, per escarmentar els seguidors.
Però es va produir un fenomen nou: no va prosperar aquella dita de “morta la cuca, mort el verí”, perquè Déu Pare el va ressuscitar i els seguidors, fins llavors acovardits, van proclamar que eren seguidors del crucificat i que Déu li havia donat la raó. Així va ésser el primer anunci de la resurrecció (1Co 1,23-25).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
5 d'abril de 2015
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
5 d'abril de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.