ELS POBRES NO SÓN AMOS DEL SEU TEMPS

Els més pobres que he conegut a l'Argentina (hi vaig estar cinc anys) que vivien en "villas miseria", no eren amos del seu temps ni dels seus anys. Entro en una casa on hi ha la mare amb bastants fills, alguns ja grans. Pregunto pel pare. «Se fué» em diu. Què havia passat? No havia pas abandonat la dona sinó que un dels dies que sortia a cercar treball el llogà un "estanciero" que l'ajudés a descarregar un camió, el camioner se l'emportà perquè necessitava un ajudant. Van lluny. L'home no té pas telèfon ni a casa seva tampoc. No es comunica amb la seva dona perquè va de treball en treball i queda abandonat en una altra població. Així tot un any. Un dia troba algú que va al poble on hi té la dona i els fills. Arribant a casa es fan una salutació senzilla. Feia un any que no es veien. Ell i ella sabien que potser no es veurien més. La dona està embarassada i ell ni tan sols pregunta de qui. És ben rebut i comparteix una única habitació amb la dona, un altre home i amb els fills i filles que no han marxat de casa. Dormen com en una tenda de campanya (com sardines dins la llauna). Si entretant ha pogut guardar algun diner el comparteix i a l'endemà matí surt a buscar feina amb el risc que un altre se l'emporti i tardi temps a tornar a casa. Ni les arribades ni els comiats no són efusius: ambdós saben que no poden elegir res. Tenen una casa feta amb llaunes i fustes. Les dones, en aquests casos, agafen un gran protagonisme, perquè saben que hauran de resoldre molt sovint totes les situacions i l'entera criança i despeses del fills, elles soles. No és pas estrany que a cada poble de l'interior de l'Argentina hi hagi un "monumento a la madre".

Aquest "fat" que els porta d'ací d'allà és com una llosa que tenen al damunt. No poden triar i tenen una vida en la qual han de sobreviure en el dia a dia.

Una cosa semblant passa amb alguns dels emigrants que han vingut a casa nostra. Els dius: «Vine a les 4 de la tarda de dijous i una gent t'atendrà i et donarà roba». Responen que sí i no apareixen el dia establert. També depenen de feines que els han pogut oferir, de les combinacions dels cotxes de línia i dels diners que porten a la butxaca que els permet anar o no anar d'un poble a l'altre. Tampoc no són amos del seu temps.

Un dia jo veia estranyat com una dona sense recursos tenia un mòbil bastant bo i jo pensava: «Mira, ha tingut diners per comprar-lo». Ella em va dir: «L'he de tenir perquè la gent que em dona feines a les cases, quan m'ha de menester, truquen per oferir-me feina». Quan ella ha anat a comprar-lo, el venedor li ha encolumat el més car sense dir-li que n'hi havia uns altres de molt més assequibles. Vol dir que tampoc aquests són amos dels seus diners ja que sovint són víctimes d'especuladors.

Els que estan a la presó tampoc no són amos del seu temps. Un reclús ha complert el temps de condemna com per obtenir el "tercer grau", que vol dir començar a sortir els caps de setmana sempre que tingui on anar. Sap que hi ha molts altres condicionants, com ara el comportament (a judici dels funcionaris), l'esforç d'apuntar-se a cursets i activitats i, en darrer terme, de la "junta d'avaluació" que dirà si pot o no pot obtenir el tercer grau. No són amos del seu temps perquè clarament depenen d'altres mentre estan reclosos. Un cop a fora, amb els antecedents que tenen, tornaran a tenir molts entrebancs per aconseguir un treball.

Molt semblant devia ésser la situació d'aquells en temps de Jesús que veia les multituds malmenades i abatudes com ovelles sense pastor (Mt 9,36).

Aquest any és l'any de la misericòrdia. Complirem els preceptes d'aquest any si escoltem i atenem aquests que no disposen ni del seu temps, ni tampoc dels seus diners.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de durant l'any
24 de gener de 2016

Eradicar la pobresa no és un acte de caritat, és un acte de justícia.

Nelson Mandela (1918-2013)
Advocat i polític sud-africà