Les lleis ben fetes impedeixen que sempre guanyin els més forts. Un avi mig desvalgut mai no podria travessar un carrer si no hi hagués una llei que atura els cotxes amb semàfor vermell. Tampoc no tindrien educació ni sanitat els més pobres si no hi hagués lleis que obliguen a pagar impostos, que són per a aquests serveis (entre altres coses).
Les lleis sempre han d'estar al servei de les persones, però de vegades són més un destorb que no pas un benefici. Recordeu els que heu llegit "El petit príncep" aquell pobre fanaler que encenia i apagava el fanal cada pocs minuts i, quan se li demana per què ho fa, dóna una resposta legal: Està manat!
En l'àmbit polític hi ha partits que s'entossudeixen a voler fer complir una legalitat (la llei) que ha estat feta sovint per afavorir uns i aixafar els més pobres. Parlen de la llei com si fos un déu, quan amb aquestes lleis han creat uns parlaments en els quals, avui, les minories no compten, diguin el que diguin. Són lleis mal fetes que permeten evasions d'enormes quantitats d'impostos als que més haurien de pagar i permeten el desnonament dels que no tenen treball ni recursos.
Són lleis mal fetes com ho era la del sàbat del temps de Jesús. Una llei que Jesús mateix practicava excepte quan el que estava en joc era l'aixecament d'una persona, sigui per fer-lo sortir de la invalidesa (Jn 5,1-11), sigui per donar la vista un cec (Jn 9,1-16), sigui per fer mirar enlaire aquella dona que feia anys que no mirava sinó a terra (Lc 13,10-17). Ell ens recorda un axioma que val per a tots els temps: «Les lleis estan fetes per a la persona i no la persona per a les lleis» (Mc 2,27).
Tots hem conegut joves que, en una certa edat, es revolten i cerquen una mena d'autonomia a base de trencar les normes establertes en la família o en la societat. Deixen d'ésser nens que havien fet tot el que els havien manat i pretenen ésser persones en el sentit més profund. Salten les normes. Tard o d'hora la majoria d'aquests s'adonarà que cal que hi hagi lleis, perquè no guanyi el més fort i per tant que perdi el més feble.
Recordeu aquell episodi de l'Evangeli en el qual Jesús, envoltat d'una multitud famolenca, als voltants de la Pasqua dels jueus, quan hauria d'estar a Jerusalem complint el deure dels sacrificis pasquals, reparteix el pa i es queda amb els que el segueixen, multitud com ovelles sense pastor (Mc 6,14), lluny del temple, ja que estan als voltant de Tiberíades, un poble pagà ple de soldats romans (ja ho diu el nom del poble: Tiberi, emperador romà). Mentre en el temple es feia l'ofrena simbòlica de cinc pans "a la taula de la proposició", Jesús pren cinc pans i comença a donar-los a la multitud (Mc 6,39-42). Trenca la llei en favor dels famolencs i pobrissons que el segueixen. Una manera de dir que una multitud famolenca val més que totes les lleis de la pasqua i del temple.
Les persones valen més que les lleis que, des de la nostra mirada evangèlica, han d'estar a favor dels més febles.
Malauradament, les lleis que invoquen els més alts governants del nostre Estat, no són evangèliques, sinó una excusa per no haver de parlar ni escoltar els que més necessitarien ésser atesos.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de Pasqua
17 d'abril de 2016
Les lleis dolentes trobaran sempre
—i contribuiran a formar— homes pitjors que elles, encarregats d'executar-les.
Concepción Arenal (1820-1893)
Escriptora i sociòloga espanyola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.