divendres, 22 de juliol del 2016

LES COSES I LES PERSONES SAGRADES

Imagineu que es cala foc a una església i a dintre hi ha un nen i el sagrari. No dubtaríem gens a rescatar primer el nen, perquè el més sagrat de tot són les persones, que som fills de Déu. I el sagrari? El rescatarem si, per fer-ho, no s'hi juga la integritat de cap persona.

Què fa Jesús? Dóna prioritat a les persones. Li diu a la samaritana que per adorar Déu no cal ni el temple de Jerusalem ni tampoc el de Garitzim, ja que els vertaders adoradors ho fan en el seu interior «en esperit i veritat» (Jn 4,23). No necessitaran cap temple sagrat.

En una altra ocasió se li acostà un que el volia seguir i Jesús l'adverteix que «les guineus tenen caus i els ocells nius però el fill de l'home no té on reposar el cap» (Mt 8,20). Dit amb altres paraules, el lloc sagrat no és aquí o allà, sinó el mateix "fill de l'home" que està contínuament fent camí. En el nostre país anem sobrats de temples (llocs sagrats) i hem de destinar moltes energies per mantenir-los o bé els hem de deixar que quedin obsolets amb una pregària una vegada de tant en tant i de vegades ni això. Vol dir que els temples, també els que han estat consagrats amb un gran ritual, són lloc sagrats per un temps (fins que la situació canviï de tal manera que ja no s'hagin de fer servir). En canvi, totes les persones, sobre tot els petits (Mt 18,10) i els pobres (cecs, paralitzats, viudes, forasters…) són sempre sagrats, tal com digué per resposta Jesús quan el cap de la sinagoga reclamava la sacralitat del dissabte per damunt de la salut d'una pobra dona que no podia "mirar enlaire". Va dir que aquella dona també era "filla d'Abraham" (Lc 13,10-17).

Nosaltres correm el perill de confondre els objectes sagrats amb la qualitat del material que les sustenta (un calze, una patena…). Sobre això Jesús té una resposta contundent. Diu:

«Vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur» (Mt 23,25-26).

En l'Evangeli de Lluc ho diu d'aquesta altra manera:

El Senyor li digué: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat» (Lc 11,39-41).

I el pa consagrat? El pa és per menjar, per tant el més sagrat és el comensal, aquell que el menjarà i, mentre el menja, "combregarà amb el cos de Crist" (Crist som tots), val a dir que qui menja d'aquest pa es trobarà unit amb tots els que combreguen del mateix pa en aquesta capella o temple i arreu del món. El pa consagrat és alguna cosa més que un símbol, ja que crea unitat; la unitat de les persones que el menjaran. Sempre hem de fixar l'atenció en les persones, que són "fills de Déu" i destinataris d'aquest aliment.

Tot plegat ho podem dir amb paraules més senzilles: quan algú es fa pa per als altres i deixa que el mosseguin per mantenir la pau en la família és ja una persona consagrada i, si és creient, l'aliment eucarístic li ajudarà a fer aquesta ofrena pròpia en favor dels altres. Com Jesús, que va dir que es feia pa a favor dels altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
24 de juliol de 2016


Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va.

Martin Luther King (1929-1968)
Religiós estatunidenc

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.