ENTRE LA SEGURETAT I LA LLIBERTAT

Un ateu em deia que nosaltres els creients tenim una seguretat. Això és el que ell creia. No és veritat. No tenim cap seguretat!

Doncs què ens dóna la fe? Una llum per saber cap on anem o cap on hauríem d'anar. Però res no ens treu dels nostres errors i les nostres febleses.

Si creiem en el Déu de Jesucrist reconeixem que hem estat estimats. Per Jesús? Si, però també per molta gent que ens han conduït fins on hem arribat i han fet que siguem el que som. No creiem en "valors" que no són més que idees: la pau, l'amor, la consciència universal, la seguretat, la solidaritat... Aquests valors no ens han estimat i poden fomentar uns principis inestables com parodiava un dels germans Marx: «si voleu en tinc uns altres». La fe és personal, és a dir: adonar-nos que hi ha persones que ens han estimat. No podem pas canviar les persones que ens han estimat per unes altres. La fe comporta agraïment. A qui? A aquests i a Déu de qui procedeix tot do perfecte que ve de dalt (Jm 1,17).

Si canviem la fe en el Déu de Jesús per altres déus, com el diner, la seguretat o l'individualisme ens trobarem sense res perquè aquestes marques no ens estimen, només ens distorsionen, ens esclavitzen i ens empenyen a tres coses:

• A voler tenir més, si el que cerquem és posseir diners o propietats i progressar en l'economia.
• A estar més segurs, que només ho aconseguirem acceptant perdre llibertat a base de molta més vigilància policial i tota mena de controls.
• Al nostre individualisme, que és cercar allò que ens convé a nosaltres repetint aquella trista frase dels que estan a l'extrema dreta que diu: «Primer nosaltres i els nostres».

Amb altres paraules, acabarem amb el nihilisme (no hi ha res que valgui res).

En resum, que perdem la llibertat sigui per l'afany de posseir cada vegada més, sigui per acceptar que tinguem controls com mai no havíem tingut o sigui perquè ens mirem tant a nosaltres mateixos que ja no som capaços de veure els necessitats.

Només quan la fe va lligada a les persones que ens han estimat i que hem d'estimar, ens fa lliures perquè l'agraïment envers els que ens han estimat no té límits i la descoberta de les necessitats dels més pobres sempre pot ampliar-se. Si no tenim cap fe que ens faci mirar els altres acabarem, com està passant, adorant els isquiotibials i el pubis d'alguns grans jugadors.

Aquestes reflexions ens poden ajudar a veure el que cerquem l'ONCE DE SETEMBRE.

La independència és només una idea. La independència és una senyora que no ens ha estimat i no sabem quina cara tindrà. Si la demanem no és pas per ella mateixa, sinó per donar al nostre poble les coses que li han estat arrabassades, per demostrar que estimem la nostra gent.

Que ningú no s'enganyi perquè, si s'assoleix la independència, sorgiran tot seguit nous partits que, com els actuals, voldran limitar les nostres seguretats, tindran afany de poder i de diner i fomentaran el "xauvinisme" que és l'amor exagerat a la nostra terra com a única.

Repeteixo que és important tornar al nostre poble aquelles coses que li han estat arrabassades i estimar la gent, sobre tot els que han quedat desposseïts de quasi tot. Això últim no va inclòs amb el "pack" de la independència i li hem d'afegir nosaltres amb la nostra lucidesa (amb la nostra fe).

Els que creiem en el Déu de Jesucrist agraïm tot el que anem rebent (Mt 11,25) i veiem el rostre dels necessitats com el del mateix Crist, «tot allò que feu a un d'aquests petits a mi m'ho feu» (Mt 25,40).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXIV de durant l'any
11 de setembre de 2016