L’Evangeli d’avui dóna matèria per fer un comentari molt actual. És el de la samaritana. Corria la veu entre els fariseus que Jesús batejava més i feia més deixebles que Joan (Jn 4,1). S’adona que aquell bateig de Joan (que ell va continuar per poc temps) no va pas pel camí encertat. Ha de cercar una altra manera de trobar-se amb Déu sense aquell baptisme i pensa a recuperar el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, un Déu que estimava gratuïtament i que es posava a caminar al costat d’aquells patriarques. Pensa que el pou de Jacob és el lloc adequat. Te set (set d’aigua i set de la nova aigua) i, quan es troba amb la samaritana no parla d’un pou sinó d’una font. Ell intueix que el Déu de Jacob ens omple de l’aigua de la vida i aquesta aigua a no l’hem d’anar a buscar lluny (ni al temple de Jerusalem ni al de Garitzim) sinó en el nostre interior. És el que en diem l’Esperit de Déu en el nostre interior.
Així entendrem la conversa que té amb la samaritana. Mentre Jesús busca una font (la font del pou de Jacob) que és una imatge del Déu gratuït que tenia Abraham, Isaac i Jacob, la samaritana diu que la recerca de Déu és un pou perquè ella imagina que cal anar-lo a buscar en els temples (el de Jerusalem o el de Garitzim). Jesús li diu que l’aigua que ella busca la trobarà en els seu interior i no en els temples, perquè la font (que és l’Esperit de Déu) la tenim ja a dintre i n’hi ha per a nosaltres i per calmar la set dels altres. La samaritana no entén que Déu ja es present en el seu interior i va preocupada per les normes i les lleis (el poal per treure aigua). Tampoc no entén que Jesús pugui parlar-li (tu a tu) amb tota naturalitat (una nova manera de mirar les dones que tenia Jesús) i també veu com Jesús no té els prejudicis contra els samaritans. L’aigua de la vida és per a tothom, per a les dones i per als samaritans. No sols no té prejudicis, sinó que li demana a ella l’aigua, precisament a ella, que ni ella mateix sabia que en tenia en el seu interior. Tanta aigua (l’Esperit de Déu) que fins i tot brolla.
El canvi que Jesús proposa és radical perquè, amb la nova mirada de Déu, no calen ni els temples com intermediaris ni els rituals per trobar-lo ja que «els vertaders adoradors adoraran el Pare en Esperit i veritat».
Per això anima la dona que ella mateixa es vegi capacitada d’anunciar la Bona Nova a la gent del seu poble (de Samaria) i que els molts marits que ha tingut (llegiu intents de recerca en diferents sectes o religions) no l’han portada enlloc. Ara ella ja se sentirà plena de vida com per dir als seus conciutadans que era Jesús el que estava cercant i els samaritans cregueren en la paraula de la dona de primer i després ells, directament, escoltant Jesús, es van refermar en la nova manera de creure en el Déu que es feia present en esperit i veritat en cadascun d’ells.
En aquell moment Jesús trenca la barrera que hi havia entre jueus i samaritans i obre horitzons, de tal manera que tots nosaltres, ara també, podem venerar el Déu que està en el nostre Esperit i no necessita temples. De petits (en el catecisme) ja ens han dit que els temples només son llocs per reunir-nos, perquè els vertaders temples de Déu som nosaltres.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de Quaresma
19 de març de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.