Per escriure aquest article en segueixo un altre d’ARIEL ÀLVAREZ VALDÉS a la revista “Temas bíblicos Nº 116”.
Cinc coses que no són perdó cristià:
- Pensar que perdonant fem un favor a l’enemic. No és així perquè sovint no se n’adonarà. Ens fem un favor a nosaltres mateixos. Ens alliberem d’aquest odi rancorós que rosega la nostra imaginació. El perdó ens fa més lliures. Per tant som nosaltres els que hi sortim guanyant i no pas el que ens ha ofès.
- Perdonar no és pas dir “aquí no ha passat res”. I tant que ha passat! Només els polítics i per raons polítiques justifiquen les enormes estafades com si no hagués passat res. Nosaltres no perdem de vista que el pecat era una ofensa a Déu mateix. Quan Jesús dóna el perdó a la dona adúltera li diu: «Vés i no pequis més», i no diu que no ha passat res.
- Perdonar tampoc no és oblidar. Tant és que oblidis com que no oblidis. Si oblidessis et podrien tornar a fer la mateixa ofensa. No som desmemoriats. Els que diuen: «perdono però no oblido» no han entès res. Si no ens recordéssim de les coses seríem uns inconscients. El perdó en canvi es dóna a plena consciència.
- No es tracta pas que les coses tornin allà on eren abans. El més probable és que no passarà això si no és en comptades ocasions. En la majoria dels casos no tornarà l’amistat. Quedaran les ferides i la malfiança ja que portem les cicatrius tota la vida en el cos i en l’esperit. Això que fem amb els nens que els forcem que es facin un petó i a tornar a jugar gairebé mai no val pels grans. Molt poques vegades tornarem les coses al lloc on eren.
- Tampoc no podem pretendre que l’altre es penedeixi i canviï de vida. El perdó és cosa teva i no de l’altre. Si esperéssim el penediment dependríem de l’altre (de l’enemic). Jesús crucificat demana al Pare que els perdoni i no els exigeix cap canvi de vida. Deixa en mans de Déu aquesta força de l’esperit. Ell els regala el perdó. Nosaltres també desitgem que vinguin a demanar-nos-el però mai no l’exigim. És, com he dit, una decisió nostra i lliure.
Doncs què és perdonar?
- És cosa teva i no de l’altre. És una decisió que tu has pres. Pots dir amb valentia: «Ho faig perquè vull». Ets fill de Déu i respons amb amor l’a mor que has rebut.
- És demanar a Déu i alegrar-te que a l’altre li vagin bé les coses. Comences no desitjant mal a l’altre. Renuncies a la venjança i, si tens prou coratge, el pots ajudar. Això passa sovint quan el que t’ha ofès és el propi fill o filla.
- És desitjar vivament la recuperació de l’altra persona. Tu no pots exigir la conversió de l’altre però la pots demanar, pregar i esperar. No entén res aquell que reclama que l’altre demani perdó. Sovint ha baixat tan avall que no està en condicions d’humiliar-se.
- Tampoc no pots alliberar-lo del càstig que potser li haurà infligit algun jutge (temps de presó, multa...) perquè això no depèn de nosaltres. Lliure pel carrer o tancat en un centre qualsevol persona pot canviar de vida i això ho podem desitjar de tot cor.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVII de durant l'any
29 de juliol de 2012