Encara que ho trobeu estrany els rics no són els que tenen diners. Si mai hi ha una inflació (que vol dir que el diner perd valor) els que reben són els pobres perquè els rics no en tenen en efectiu ni tampoc al banc. Són els amos dels bancs, de les propietats i de les empreses. No els afecta la inflació perquè aquesta només és per prendre (robar) diner als pobres.
Si tenir o no tenir diners no indica qui són els pobres, com es coneix els que en són?
Molt fàcil. Mireu el Gran Pobre que nosaltres venerem: El Crist crucificat.
Té les grans condicions de pobresa que són les següents:
- No té cap privilegi perquè d’haver-lo tingut algú hauria intercedit per retardar l’execució. No té res, ni tan sols els vestits que se’ls han repartit entre els que fan la feina bruta de clavar-lo a la creu. No ha tingut possibilitat de defensar-se en el judici.
- Els pobres d’avui són els que tenen més probabilitats s’ésser espoliats i, reben les patacades de les inflacions i de les herències. Els rics ja troben maneres de no perdre perquè tenen uns assessors que els van indicant els passos a seguir i els recursos que són molts.
- El Crucificat no té cap poder. Ni tan sols es pot moure, clavat com està a la creu. L’únic poder que té és el de donar-se encara més. Quan li van preguntar els jueus quin poder tenia (Jn 6,30) els va contestar: «Jo sóc el pa». Pot fer-se pa i pot perdonar. Sempre pots donar una mica més que el que t’han pres.
- Els pobres d’avui són els que més poden donar encara que hagin estat espoliats. Jesús ja deia: «Doneu i se us donarà. Us abocaran a la falda una mesura atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar» (Lc 6,38).
- El crucificat no té cap prestigi. Diu la carta als Hebreus que va sofrir un oprobi expulsat fora de la porta de la ciutat (He 13,12-13). Burlat per tots els que passaven i pels més magnats de la societat.
- Avui, quan veiem i escoltem entre nosaltres els elogis que reben els grans esportistes, els cuiners, els artistes ja podem deduir que són rics (tan és que estiguin arruïnats). Quan la societat es tira contra algú i aquest rep insults per tot arreu és pobre, encara que sigui de dretes i encara que tingui diners al banc. El prestigi i el desprestigi són els senyals per conèixer els vertaders pobres.
Si escoltem les paraules de Jesús ens adonarem que parla amb molta duresa contra els rics però ell mateix en va ésser una víctima. Si aquests es van tirar amb tanta força contra ell fins a donar-li aquella mort ignominiosa és perquè la denúncia fa mal. La nostra societat va inventant sistemes per enderrocar els poderosos però sempre acabem igual, que els que els han enderrocat es tornen, en dos dies, tan poderosos i impresentables com els que havien estat abatuts.
Queda prou clar el que fa Jesús: la denúncia. Aquesta fa més mal al poderós que no pas la revolta perquè la revolució massa sovint acaba posant al poder un nou ric i privilegiat que tindrà molt aviat els mateixos defectes que l’enderrocat.
La denúncia por ésser de paraula, com ho feia Jesús (Lc 6,24-26), o també fent-se pobre, però pobre autèntic com he dit abans. Això és així perquè els rics poden molt contra els pobres que ells han espoliat ja que els poden acabar d’exprimir, però mai no poden res contra aquell que s’ha fet pobre per opció (Mt 5,1-12). Aquest és el ressuscitat i n’hi ha molts en els nostres carrers. Són aquells que poden dir com Sant Pau: «N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (Rm 8,35-39). Els que no tenen por.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
24 d'abril de 2011