Avui els monestirs o bé són relíquies per visitar, com el nostre de Sant Benet o el de l’Estany, o bé hi viuen uns monjos que fan un cant selecte i són llocs privilegiats on hi acuden les multituds.
No ha estat pas així en els orígens.
Van començar amb uns homes que es retiraven als desert o en llocs solitaris per fugir de la ostentació i la grandesa d’aquelles esglésies que ja s’havien acomodat amb l’Im peri.
Però què va passar? Que aquella novetat de vida era atractiva i s’hi van anar afegint companys fins a fer comunitats en lloc retirats.
Però aquella època no era pas gens tranquil·la perquè, a partir del segle V, van començar a venir invasions dels homes que procedien del nord, que en deien els bàrbars (sueus, vàndals, alans, visigots, ostrogots...) i la gent de la pagesia veien com, a cada invasió, perdien les collites, l’aviram i els ramats i fins i tot les filles perquè les seves cases petites i precàries no podien pas oferir cap mena de resistència. La gent s’es pantava per la situació d’inseguretat i de fam que els tocava viure i, com que els monestirs es caracteritzaven per l’acolliment, demanaven de refugiar-se a dins les muralles cercant un lloc on al menys salvessin la vida. És el moment que els monestirs van començar a acollir molta gent dins les seves estances igual com avui multituds empobrides i perseguides demanen entrada als camps de refugiats. Naturalment van haver de defensar-se bastint muralles.
Amb ocasió del segrest de dues dones hem conegut les situacions precàries dels camps de refugiats. Avui l’ONU reparteix una mica de menjar, una pastilla de sabó i aigua (1 litre i ½ al dia) a tot aquell que és reconegut com integrant d’un camp de refugiats. D’aquesta manera sobreviuen amb molta precarietat a milers i milers en els diferents camps que hi ha en molts llocs del món.
Però en els temps dels monestirs no hi havia una institució mundial que els emparés, i què van fer per sobreviure? Doncs cultivar els camps dels voltants i omplir els graners i els magatzems de blat, fruita seca i tot el que podien en el temps de bonança, i assegurar-se l’aigua en cas de setge. Així els refugiats, que vivien anys i anys a dins del monestir, s’a na ven convertint en uns monjos de segona que en deien “llecs”; aquests treballaven els camps i estaven al servei de l’abat en els treballs de la casa. Dit amb altres paraules: els monestirs, que n’hi havia molts més dels que avui coneixem (diu que un a cada cinc hores de camí a peu), van ésser durant els temps de les grans invasions dels bàrbars, els camps de refugiats del seu moment. Unes comunitats en què monjos i llecs es llevaven d’hora, amb el sol o abans, pregaven i treballaven colonitzant els terrenys dels voltants per sobreviure. Només es tancaven a pany i clau a dintre el recinte els dies o mesos que durava el pas d’uns invasors (bàrbars) que arrasaven tot el que trobaven en les cases petites dels pagesos indefensos perquè, com podeu imaginar, venien famolencs. El monestir oferia a la gent de la contrada la garantia d’unes muralles i una quantitat d’homes suficient per poder defensar-se i resistir en cas de setge.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XXX de durant l'any
23 d'octubre de 2011