Tornaré al que deia en articles anteriors. Esborrem la idea que tenim d’ànima i cos. Ho diré amb paraules de José Antonio Pagola:
Com que tenim una visió dualista (molt grega) no ens costa imaginar que la persona està composta d’ànima i cos. Encara que ara ha entrat en crisi el dualisme grec encara continuem imaginant que, en la persona, hi ha una part tangible i física que és la corporeïtat, però que hi ha un altre element que ja no està en el cadàver que en diem l’ànima, l’esperit o l’alè. Aquest era el contingut dels catecismes que hem estudiat nosaltres. Ens deien, des d’aquesta visió dualista: Què passa quan mor la persona? Que se separa l’ànima i el cos i ‘ànima s’escapa. I ens deien: Què passa amb la resurrecció de Jesús? Que es tornen a unir cos i ànima (i afegíem: per mai més morir).
Aquesta no era pas la manera de pensar i d’expressar-se dels primers cristians ja que ells no distingien pas l’ànima del cos ja que tenien una visió unitària de la persona perquè imaginaven que, quan una persona és mor, mor del tot, mor tot el que és, i va al món de la mort en el qual no hi ha vida. Per tant mai podien imaginar la resurrecció com una operació biològica en la qual es retorna a la unió de l’ànima amb el cos. Imaginaven que la resurrecció era un acte creador de Déu que introduïa Jesús a la seva pròpia vida encara que no entenien ben bé què volien expressar amb això.
Tampoc no confonen la resurrecció amb una espècie de permanència de Jesús com si fos en el record. S’ha dit que el que va passar en aquell moment és que es va despertar la fe dels deixebles (Bultmann). Llavors el que hauria ressuscitat seria la seva imaginació. Però no. Qui va ressuscitar va ésser Jesús. Els deixebles creuen que ha d’estar viu i es resisteixen a creure que és mort. Nosaltres podem pensar el que vulguem dels textos que hem rebut, però tots, sense fissura, parlen de la resurrecció com quelcom que va succeir al mort Jesús i no com alguna cosa que es produís dins la seva imaginació o dins la seva consciència. No són els textos de la subjectivitat dels deixebles ni tan sols de la seva fe. Creuen que qui ha ressuscitat és Jesús. Una cosa diferent és que creguem o no creguem, però quan ells parlen de la resurrecció es refereixen a allò que va succeir al mort Jesús de Natzaret. Una altra cosa és que després es va despertar la fe dels deixebles.
Podem, doncs, dir de manera positiva com imaginaven ells la resurrecció? Ho diré de manera el més senzilla possible: observem, en les primeres comunitats, que no fan servir gaire el mot de Jesús ressuscitat. Aquesta és una expressió que apareix més tard, perquè un mort no es pot ressuscitar a si mateix. Entenen la Resurrecció com una intervenció del Déu Creador. Diuen que ha estat ressuscitat per Déu. Per dir-ho amb paraules que avui entendrem millor ells imaginen que, amb la mort, Jesús s’ha trobat amb Déu, en la mateixa mort (en l’interior de la mateixa mort). Déu l’estava esperant per alliberar-lo de la destrucció, per donar-li vida i per introduir-lo en la Seva pròpia vida.
José Antonio PAGOLA
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Pasqua
8 d'abril de 2012