Darrerament hem tingut episodis del poble esverat. Els del 15M i els que anaven amb la vaga (encara que no fossin precisament els vaguistes)... És veritat que són una minoria els que actuen de manera violenta, però tenen el suport tàcit de molts altres. Quan es donen unes condicions més difícils, quan la gent perd privilegis o drets aconseguits a base d’anys, quan hi ha molt atur, quan el fills han de viure de la trista subvenció que reben els pares jubilats... hi ha més probabilitats que els més violents actuïn. Aquests senten que tenen el suport tàcit de tanta gent que diuen «Això no pot continuar així». És a dir que, quan la situació és tensa els més violents se senten legitimats. No dic pas que jo els legitimi sinó que presento una cosa que sol succeir d’aquesta manera. Fixeu-vos quan surt a la televisió el poble palestí. No hi ha només la protesta contra Israel, sinó que la majoria dels que van en massa als enterraments i que tiren rocs contra la policia israeliana són aturats de llarga durada sense perspectives de solució. Van a cop de rocs com en el temps de Jesús, tot i haver passat dos mil anys (Jn 8,59).
Aquestes situacions de revolta i de trencadissa les hem vistes en la història cada vegada que hi ha hagut situacions insostenibles. La Revolució Francesa amb tot els caps tallats per la guillotina, la Revolució Industrial amb totes les deportacions del comunisme i la revolta de les masses, la nostra Segona República amb els assassinats d’un cantó i de l’altre, els xinesos amb Mao, els cambotjans (uns i altres amb milers de morts)... i molts etcèteres.
Costa molt mirar serenament aquests episodis de violència perquè, si som dels afectats per la situació, pensem «Mira, d’una manera o altra s’ha d’arreglar» i si ens perjudiquen les destrosses dels agressius demanem un govern fort que els engarjoli a tots. Però cap d’aquestes dues postures no serveix gaire de res.
No diré el que hem de fer, perquè hi ha moltes maneres d’actuar igualment vàlides, però em sembla que puc donar alguna orientació des del punt de vista creient.
Primer de tot, no caiguem en la temptació de cercar massa ràpidament els culpables de la situació ni entre els governants ni entre els violents. Tots som una mica culpables, o bé perquè ens deixem arrossegar per les inèrcies que els governants ens deparen com el futbol i les propagandes, o bé perquè sabent que ens informen malament ens creiem el Primer que crida.
Segona cosa: si no reflexionem una mica, un dia estarem al costat dels que protesten i l’altre dia demanant el càstig contra els que ho han fet. Dic això perquè normalment som molt inestables i no ens n’adonem.
Tercera cosa: La contemplació de Jesús crucificat i ressuscitat. Sense haver estat entre els violents va ésser condemnat com a violent i la gent cridava demanant la seva mort (Jn 19,15) perquè els homes/dones massa sovint ens sembla que sacrificant una víctima tot quedarà arreglat. Ho deia el director d’una pel·lícula violenta: «Jo els dono la violència de ficció i així s’estalvien de fer-la en la realitat». No sé si tenia raó en el sentit de satisfer la gent, però reconec que molts cerquen agressivitat i, jo m’hi incloc, ens apuntaríem a fer d’espectadors de l’espectacle d’una crucifixió. Per això he dit que és molt perillós cercar culpables, no fos cas que estiguéssim condemnant els innocents i satisfent els nostres inconfessables desitjos. No fos cas que estiguéssim condemnant per segona vegada el Senyor.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge II de Pasqua
15 d'abril de 2012