A nosaltres ens diu poca cosa aquesta expressió, potser acostumats com a estem a resar el Parenostre de manera rutinària. En el cas de Jesús era un “crit de guerra”.
Dir-li a Déu “el meu Pare” suposava una nova manera de relacionar-se amb Déu, del tot revolucionària.
El règim religiós dels jueus era semblant al d’alguns països en l’actualitat on pertànyer a una religió era obligatori i qualsevol infracció comportava un càstig sovint sever. Recordeu la condemna a mort de la dona per adúltera (Jn 8,1-12), el menyspreu dels religiosos envers les viudes (Mc 12,40), l’obligatorietat de passar pel temple fent costoses ofrenes per perdonar el pecat fins a considerar una blasfèmia donar el perdó fora de les cerimònies (Mc 2,7), el control de les malalties considerades pecat per part dels sacerdots del temple (Mc 1,44) i moltes altres pràctiques i costums que arribaven a l’aberració de no haver d’ajudar els pares necessitats quan els diners eren guardats en el temple, que actuava de banca (Mc 7,11-12).
Com ho fa Jesús per trencar tots aquests maleficis que pesaven com una llosa religiosa sobre les espatlles dels més pobres? Invoca el Pare.
Des del moment que, en el bateig del riu Jordà Jesús sent la veu del cel que li diu que Ell és “Fill de Déu” (Mc 1,11) se sent alliberat i alliberador. Ve a dir que no pot ésser que Déu carregui sobre els pobres tots aquests fardells feixucs. Des d’aquest moment mirarà Déu com a Pare.
Per això, en el començament de la seva missió, multituds de pobres i desheretats el seguien, adonant-se que els alliberava. Però, quan van veure que, seguir Jesús suposava un trencament tan fort amb el temple i amb els que “tenien la paella pel mànec”, les multituds que el seguien a la primeria es van espantar i el van deixar sol. I no sols aquests, sinó que els mateixos deixebles (potser no tots) van desconfiar d’aquella doctrina que els parlava del Déu que ens estima.
Molts dels que el seguien s’hau rien estimat més un home fort aixecat en armes contra els que els volien oprimir. Per això, a l’hora d’haver d’escollir entre ell i Barrabàs davant Pilat es van estimar més salvar la vida del guerriller i deixar que condemnessin a mort Jesús (Mc 15,7-13).
Un cop ressuscitat, els que el van veure i entendre, es van adonar que la contemplació de Déu Pare portava la reconciliació pel perdó i l’amor als altres. Era una altra mena d’arma més excel·lent, i el van seguir.
Nosaltres, avui en dia, correm el perill de creure que només les bones obres (donar menjar a qui té fam, visitar el malalt i el presoner, acollir l’immigrant…) ens salven, i són certament un senyal de l’amor de Déu en el nostre món. Però no hem d’oblidar allò que diu Pere en l’anomenat Concili de Jerusalem parlant de Jueus i pagans. Diu: «Creiem que tant nosaltres com ells hem estat salvats per la gràcia de Jesús el Senyor» (Ac 15,11). Sense aquest reconeixement agraït de tot el que hem rebut de Déu Pare ens faltaria el fonament, i la nostra casa arriscaria molt d’esfondrar-se.
Jesús tenia molt clar aquest fonament, que era el reconeixement de Déu com a Pare; per això tenia tant de coratge en la defensa dels pobres del seu temps.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
29 d'abril de 2012