El Concili Vaticà II va ésser la primera gran reunió eclesiàstica catòlica en la que hi va haver invitats protestants, ortodoxes i altres.
El papa Joan XXIII quan els va saludar els va dir que l’esglé sia catòlica demanava perdó perquè els catòlics no havien fet prou per la unitat dels cristians. Podeu imaginar que aquest discurs els va sorprendre perquè fins llavors la nostra església sempre s’havia presentat com l’única veritable. No s’esperaven aquest gran canvi d’actitud.
El Papa següent, que va ésser Pau VI, va insistir molt en el “diàleg” entre tots, que no consisteix a renunciar la nostra postura sinó, sobre tot, a escoltar l’altre: què diu i què pensa.
Els que teniu memòria podeu recordar aquella imatge que va recórrer tot el món del Papa Pau VI fent l’abraçada al patriarca Atenàgoras de Constantinoble. Va ésser una abraçada memorable perquè era el primer pas visible d’un inici d’acostament entre les esglésies orientals i la catòlica.
Fa uns quatre anys jo vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una Missa ortodoxa a la mateixa Constantinoble i vaig poder escoltar com ells preguen pel Papa de Roma i per l’església catòlica. Crec que ho fan de manera regular.
Ara trobem normal que les esglésies protestants i les ortodoxes tinguin temples i surtin als mitjans de comunicació, però abans del Concili Vaticà II era impensable que això fos ben vist pels catòlics. Encara he conegut persones que, de joves, anaven a tirar rocs contra les esglésies protestants de Manresa atiats per algun capellà. Com hem canviat!
En el camp bíblic, que és el que més conec, les investigacions d’uns i altres estan al mateix nivell i, quan rebem un llibre o un article sobre un tema bíblic ja ni ens preguntem si qui l’ha escrit és catòlic, protestant o bé ortodox. Només mirem el contingut. Això, que ara es normal, abans del Concili només ho feien alguns pocs especialistes i encara estaven mal vistos per llegir escrits que no provinguessin de l’església catòlica.
Aquest progrés del qual parlo (la naturalitat amb què ens tractem catòlics, protestants i ortodoxos) no era ni tan sols imaginable abans del Concili. És un dels grans canvis irreversibles que s’han produït i gràcies a Déu.
No fa massa encara algú ha proclamat aquella frase que diu «Fora de l’església no hi ha salvació». És clar que és una expressió ambigua que es pot interpretar de diferents maneres però avui, amb els aires que ens vénen precisament del Concili Vaticà II, ens fa mal d’orella. Quan el Papa va reunir-se a Assís amb responsables de diferents esglésies de moltes denominacions tots vam entendre que en aquelles esglésies hi ha alguna salvació; si no, el Papa no hi hagués anat. Gestos com aquell s’han anat repetint a tots els nivells. Els que viviu a Manresa heu vist com amb tota naturalitat s’han fet trobades amb creients d’altres esglésies cristianes i amb creients d’altres religions.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
11 de novembre de 2012