Efectivament. Corria la meitat del segle IV de la nostra era quan els cristians ja no eren perseguits i començaven a manifestar-se públicament. Havien passat aproximadament tres-cents anys de la mort i resurrecció de Jesús. Cercaven un dia adient per celebrar el Naixement del Redemptor i van trobar que el millor dia era fer-lo coincidir amb una festa antiga lligada amb la natura que els romans anomenaven la “festa del naixement del sol” (Natalis solis). Ni de Jesús ni de gairebé ningú d’aquella època en tenim coneixement del dia que van néixer. No era com ara que ens apunten al registre. Van pensar: Quin dia millor que el del Natalis solis per commemorar el Naixement de Jesús!
Per nosaltres, els cristians que, segle rere segle, seguim commemorant el Naixement de Jesús en aquest dia que en diem el NADAL la festa té un gust de tendresa: Déu se’ns ha manifestat com infant, tan feble com nosaltres mateixos. Molts de nosaltres hem passat la infància atemorits per un Déu que ens pot castigar i ai de nosaltres si pequem. Nadal ens retorna la confiança perquè Jesús ve al món sense fixar-se si som justos o pecadors. Ve a quedar-se amb nosaltres.
Un Déu que el podem contemplar d’aquesta manera (Infant) no ens ha de fer cap por, sinó que ens infon la confiança de saber que, si ell s’ha abaixat d’aquesta manera, és perquè nosaltres sapiguem que tenim la mateixa dignitat que ell tingué i podem invocar el Pare del cel amb la mateixa senzillesa que ho pot fer un infant quan es fia dels seus pares; li podem dir a Déu “Abba, Pare”.
Al costat del relat del naixement de Jesús en la pobresa d’un pessebre (el lloc on posen la palla perquè mengin els animals), llegim als evangelis que hi ha uns pastors, que representarien la gent senzilla que s’acosta a la família que ha tingut una criatura (Maria i Josep), uns mags que vénen de lluny guiats per la intuïció d’un estel (no cal que els astrònoms cerquin quin cometa podia haver passat en aquell temps perquè la narració és simbòlica) i tenen una gran alegria quan es troben amb l’Infant i la seva mare.
L’escena del naixement de Jesús ve precedida de la de dues dones embarassades (Eli sabet i Maria) que es troben per ajudar-se l’u na a l’altra i s’alegren d’allò que succeirà: la vinguda d’un que salvarà el seu poble i regnarà per sempre. Aquests relats, tan entranyables per als qui creiem, es tornen uns embolics per aquells que volen llegir-los amb mirada científica.
Quedeu-vos amb la “tendresa” de Déu que se’ns ha manifestat abaixant-se com un infant. N’hi ha prou que entenguem que no li hem de tenir por!
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV d'Advent
23 de desembre de 2012