HOMILIA DEL PAPA FRANCESC EN LA SEVA VISITA A LAMPEDUSA,
8 de juliol de 2013
IMMIGRANTS MORTS EN EL MAR.
Aquestes barques en comptes d’haver estat una via d’esperança han estat un camí cap a la mort.
Aquest era el titular del diari. Des que, fa unes setmanes, vaig conèixer la noticia, malauradament tan repetida, l’he anat repensant i ha estat com una espina de dolor. Vaig intuir que havia de venir a pregar en aquest lloc per desvetllar les nostres consciències a fi que no torni a passar mai més.
Primer de tot vull agrair sincerament als habitants de Lampedusa i Linosa, extensible a les seves associacions, als voluntaris, a les forces de seguretat que han donat i donen un servei els que havien triat un viatge cap un lloc millor. Sou una petita realitat, però doneu exemple de solidaritat! Moltes gràcies! Estenc l’agraïment a l’arquebisbe Francesco Montenegro per la seva ajuda, el seu treball i l’acompanyament pastoral. També a l’alcadessa, Sra. Guisi Nicolini. Mercès pel que ha fet i està fent. Encara vull afegir un record pels estimats germans musulmans que aquesta tarda comencen el dejuni del Ramadà desitjant-los abundants fruits espirituals. L’església està al vostre costat a la recerca d’una vida més digna per a vosaltres i per a les vostres famílies (a vosaltres oshià!).
Voldria proposar unes paraules a la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat a fi de remoure la consciència de tots, a veure si canviem algunes actituds.
“Adam, on ets?” és la primera pregunta de Déu que parla a l’home després del pecat. “On ets Adam?”. Adam ha esdevingut un ésser desorientat que ha perdut el seu lloc a la creació pensant que seria poderós i ho dominaria tot, pensant que seria un déu. Es trenca l’harmonia i l’home erra el camí. Aquest error es repeteix en relació a l’altre que ja no és un germà a qui s’ha d’estimar sinó una nosa en el seu benestar.
Més endavant Déu fa una segona pregunta: “Cain, on és el teu germà?”. El somni d’ésser poderós com un déu l’ha portat a una cadena d’errors que és cadena de mort. Acaba vessant la sang del seu germà!
Aquestes dues preguntes encara avui ressonen amb tota la força. Tants de nosaltres estem desorientats –m’incloc a mi mateix– i no estem atents al món en què vivim, ni tampoc no ens en preocupem; ens protegim del que Déu ha creat per a tots i ni tan sols som capaços de tenir cura els uns dels altres. Quan aquesta desorientació pren dimensions mundials assistim a tragèdies com aquesta.
“On és el teu germà?”. Déu diu que la veu de la seva sang clama fins a Ell. Aquesta no és pas una pregunta adreçada als altres, sinó a nosaltres mateixos, a cadascú de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres fugien de situacions difícils per trobar una mica de serenitat i de pau. Cercaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies i han trobat la mort. Quantes vegades els que cerquen aquestes coses no troben comprensió, ni acollida, ni tampoc solidaritat! Però les seves veus clamen fins a Déu. Repeteixo doncs, l’agraïment als habitants de Lampedusa per la seva solidaritat. He escoltat un d’aquests germans viatgers. Abans de poder arribar aquí han caigut a les grapes dels traficants, els que s’aprofiten de la pobresa dels altres. Per a ells la pobresa dels altres és una font de lucre. Com han sofert! Uns pocs ha aconseguit arribar.
“On és el teu germà?” Qui és el responsable d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuenteovejuna assassinen el governador perquè és un tirà, de manera que ningú no sap qui ho ha fet. Quan el jutge del rei pregunta “Qui ha matat el governador?” tots responen: “Fuenteovejuna, Senyor! Tots i cap de nosaltres!”. També avui s’imposa aquesta pregunta amb molta força: Qui és el responsable de la mort d’aquests germans i germanes? “Ningú” –tots responem igual; “jo no hi tinc res a veure”; “deuen haver estat uns altres!”. Però encara Déu ens pregunta a cadascú de nosaltres: “El crit del teu germà ha arribat fins a mi, on és la sang del teu germà?” Resulta que ningú en el món se sent responsable; hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna. Hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del levita de qui ens parla la paràbola del “Bon samarità”: veiem el germà caigut en el camí i pensem “pobret!” i seguim el nostre camí. No ens toca a nosaltres! I amb aquesta actitud ens tranquil·litzem i ens trobem en pau.
La cultura del benestar que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al crit dels altres. Vivim en una bombolla de sabó molt bonica, però no és res. És la il·lusió de la futilesa i d’allò que és provisional que ens porta a la indiferència (a la globalització de la indiferència). Ens hem avesat al sofriment de l’altre i pensem que no ens importa ni ens toca a nosaltres...
“Adam on ets?”, “on és el teu germà?”. Aquestes preguntes que Déu fa al principi de la humanitat van adreçades als homes del nostre temps i també a nosaltres. Encara m’agradaria fer una tercera pregunta. Qui de nosaltres ha plorat per aquesta desgràcia o per altres de semblants? Qui ha plorat aquests germans i germanes? Algú de nosaltres ha plorat pels germans que anaven en aquesta barca? Heu pensat en les mares joves que portaven els seus fills? I en aquests homes que volien fer alguna cosa per mantenir les seves famílies? Pertanyem a una societat que ha oblidat l’experiència de plorar, de compadir (patir amb l’altre). En un altre lloc l’Evangeli ens parla d’un crit i un gran lament: “És Raquel que plora els seus fills perquè ja no hi són”. Ho llegim quan Herodes ha fet matar els innocents per protegir el seu benestar, la seva bombolla de sabó. I això es va repetint...
Preguem escoltant aquestes preguntes que ens fa Déu: “Adam on ets?”, "On és la sang del teu germà?”...
Traducció i adaptació al català: Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XVI de durant l'any
21 de juliol de 2013