Tres-cents seixanta i escaig és el nombre de la suma entre els morts i els desapareguts en aquests darrers dies a les costes de Lampedusa (Itàlia) que anaven en una precària i atapeïda embarcació.
Cada un d’ells va vendre molt del que tenia per poder tenir lloc en la barca. Algú va cobrar-los un bon dineral a cadascun per poder estar entre els elegits que entraven en la barcassa. Algú va triar l’aparell de navegació més destartalat que tenia i que fàcilment podia naufragar amb una sobrecàrrega; devien pensar: «total si s’enfonsa...» Algú es va enriquir amb els diners d’aquesta gent. Algú va dir que en una embarcació per a cent persones n’hi podríem posar quatre-centes.
A nosaltres ens arriba la notícia de lluny i tenim la temptació de dir: «Total són negres» (ja és un disbarat dir-ho així). Però si comparem amb les pàgines i pàgines que ocupen altres notícies com la de la mort de dos nord-americans per una bomba mentre contemplaven una competició o la mort d’una nena probable víctima dels seus pares, veureu la desproporció de la notícia. I no és pas la distància, perquè Lampedusa és molt més a prop que els Estats Units.
Encara que no es pot dir que aquesta gent han estat assassinats, sí que es pot dir que els que s’han enriquit amb aquest pervers tràfic d’éssers humans estan molt lluny de tractar els seus iguals com a germans. Fins els que no creuen en el pecat han de reconèixer que el fet és un atemptat contra la humanitat.
També podem acusar-nos a nosaltres mateixos que, teòricament, en diem germans a tots els éssers humans del món, però, a la pràctica, ens els mirem de lluny i no ens comportem com a tals. Com que tenim l’oportunitat de conèixer bé la notícia ens hauria de caure la cara de vergonya perquè una mica de culpa per la nostra inacció la tenim tots.
Les autoritats italianes no han fet res (o gairebé res) per evitar aquestes deportacions humanes i en canvi ara es mouen perquè estan envoltats de periodistes que els fotografien mentre rescaten els morts i guareixen els ferits.
Ens passa el mateix a casa nostra, que quan un pobre es va arrossegant amb molta precarietat ningú no mou un dit. Però el dia que el troben mort, veureu que es mobilitzen ambulàncies, mossos, guàrdia urbana, jutges... Si teníem tots aquests recursos perquè no els posàvem abans perquè aquella persona no acabés morint? Insisteixo que no vull culpabilitzar aquest personal del funcionariat que es mou quan ja no hi ha res a fer. Ens hem de mirar nosaltres mateixos perquè, de culpa, en tenim una mica cadascun de nosaltres.
Encara vull afegir una altra cosa, molt greu al meu parer. Aquests pobles africans han estat espoliats per occident. Qui ens ha donat permís per expropiar-los les mines d’or, diamants i coltan? Qui ens ha permès desforestar països sencers? Qui ens ha permès establir el preu del cafè i canviar les taxes a gust nostre prescindint de les moltes famílies que viuen d’aquest cultiu? El preu dels productes que surten d’Àfrica el posem nosaltres i el preu dels productes que els venem també els posem nosaltres. És com si els llops administressin el que més convé a les ovelles.
No és estrany que vinguin en massa als nostres paradisos (així els hi han dibuixat) per sortir de la misèria a la qual els hem reduït.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXVIII de durant l'any
13 d'octubre de 2013