LA IGUALTAT A LA BAIXA

   Els partits d’esquerres reclamen i insisteixen en la IGUALTAT. És el frontispici que podrien posar en el lloc on el partits tenen la seva seu.

   Però vull dir una cosa: us heu fixat que molts del fills d’immigrants andalusos i que ara viuen a Catalunya queden sorpresos quan van a veure la parentela? No hi ha igualtat perquè mentre uns, a Andalusia, cobren dos sous i tenen la casa millor que els seus cosins que són a la nostra terra, els d’ací, si estan aturats amb prou feines cobren ni tan sols el dret de l’atur si han passat ja els temps en què hi tenien dret. Aquells han aconseguit una igualtat a la dels “senyoritos”. Aquest estiu he estat amb capellans rectors de parròquies d’Andalusia i han dit que les seves parròquies comencen a fer campanyes per evitar que tanta gent, sense donar cop, estiguin vivint de bar en bar i puguin fruir de bona casa i bon cotxe per desplaçar-se. Les mateixes parròquies s’adonen que això no pot anar així. Aquesta seria la igualtat a l’alça (tots vivint com reis) que és perjudicial no tan sols pels qui s’ho miren de lluny sinó també pels mateixos que aprenen a viure sense ésser productius.

   La igualtat a la baixa és aquella en què tots saben que la vida és dura i cal l’esforç de cada dia. No es tracta de viure com els que tenen molt sinó de no permetre que aquests visquin de manera desproporcionadament luxosa. Ja el profeta Amós els havia fustigat quan deia:

Us ajaieu en llits de marfil, us estireu en els vostres divans, mengeu els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables. Improviseu cants al so de l'arpa i, com David, inventeu instruments nous. Beveu el vi en grans copes i us perfumeu amb les essències més fines, però no us fa pena el desastre que amenaça les tribus de Josep. Per això vosaltres sereu els primers en les files dels deportats: així s'haurà acabat l'orgia dels vividors! El Senyor, Déu sobirà, ha fet aquest jurament: «Ho dic jo, el Senyor, Déu de l'univers: detesto l'orgull del regne d'Israel, odio els seus palaus, i posaré en mans dels seus enemics la capital amb tot el que hi ha dins» (Am 6,4-8).

   La igualtat a l’alça seria pretendre que tots féssim com els potentats del temps d’Amòs que s’ajeien en llits de marfil i menjaven els anyells més grassos. Això només s’aconsegueix amb revoltes, amb l’agravant que els que les guanyen, al cap de poc, fan allò que tant criticaven dels que els han precedit.

   La igualtat a la baixa seria aquella que fustiga els abusos dels rics i dels poderosos, que impedeix el frau fiscal dels que tenen molt, i que no permet que uns quants es posin molt per damunt dels més pobres. Hi ha dues armes: la denúncia i el vot. La millor arma és la denúncia encara que faci mal; i una altra és la de no deixar-se engalipar per aquells partits que, si guanyen, es posaran al costat dels que ja tenen i faran unes lleis per afavorir els seus interessos. Cal no votar-los.

   Mireu amb quina energia Jesús denuncia els que s’aprofitaven de la situació.

Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor» (Mc 12,38-40).

   Com veieu Jesús no invita que els pobres facin com aquells, sinó que els denuncia en el lloc on més mal els pot fer (a l’esplanada del temple) i davant d’un gran auditori ja que molta gent se l’escoltava de bon grat (Mc12,37).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial de la festa de l'Exaltació de la Santa Creu
14 de setembre de 2014