Els que heu llegit el llibre del “Petit Príncep” d’Antoine de Saint Exupery recordareu, en el diàleg amb la guineu, com l’animal dóna importància al dia que els caçadors van a ballar amb les noies del poble. Aquell dia és festiu per la guineu perquè sap que ningú no sortirà amb l’escopeta a caçar.
El relat esmentat és fictici perquè els animals no tenen intel·ligència sinó únicament memòria. Però nosaltres sí que entenem l’abast de les festes.
Fixeu-vos que si celebrem l’aniversari d’un nen i té un germà més petit aquest segon d’una manera u altra dirà que quan serà la seva festa.
Els antics jueus van establir un dia a la setmana de descans i de convivència entre ells perquè el treball no tornés els homes més esclaus. La festa és el canvi, com les vacances. Ens fa sortir de la monotonia de la vida de cada dia i generalment ens dóna una dosi d’alegria. Aquesta és millor si convivim amb joves i sobre tot amb infants.
Als pobles que no han establert festes en les seves agendes els passa com als camps quan mai no els donen un any de repòs o com als proletaris i miners del s. XIX que, amb pocs anys de treball, quedaven extenuats i malalts.
Entre els antics israelites, durant el sàbat, que era un dia festiu al cap de setmana, era de tal manera obligatori abstenir-se de tot treball, que fins i tot els esclaus i els animals de treball (ases, bous...) havien de descansar. Per remarcar la importància del repòs setmanal els antics (molt abans que es formés Israel) ens havien donat el mite entranyable de la creació del món en sis dies. Déu fa el món (la llum, els animals, les plantes, separa els mars...) i, acabada l’obra de la creació amb l’home i la dona, es reservà el setè dia per descansar. Des de molt antic el setè dia és el dia de Déu, de descans, de tertúlia, de visita als malalts i parents…
Fixeu-vos com les sectes que més rentat de cervell fan, prohibeixen les festes als seus fidelíssims, fins i tot les dels aniversaris dels seus fills. Què aconsegueixen amb això? Molt senzill: treure la llibertat de ball i de dansa als seus afiliats, evitar que tinguin amistats amb altres persones alienes al seu grup, i convertir en autòmats els seus seguidors. Amb altres paraules: rentar-los el cervell perquè no trobin altres opcions que les que ells ofereixen.
No és estrany que, en temps de la uniformitat que va durar anys i anys després de la guerra civil, en què les festes oficials s’havien de celebrar, com el dia de la victòria, primer de maig manipulat, festes majors reglades… els nostres pobles van crear unes festes alternatives com la de la Llum de Manresa, Sant Valentí a Navarcles, Mercat del Ram a Vic... en les quals el poble, sense l’empar oficial i sense subvencions, s’esplanava amb moltes iniciatives que emanaven dels diferents grups i institucions lliures del lloc. Era la defensa de la llibertat contra la dictadura.
En l’evangeli tenim dos models d’espiritualitat que es contradiuen: el de Joan Baptista, auster, en el desert, sense festa i amb advertències moralitzadores i el de Jesús que menjava i bevia (Mt 11,18-19), participava en casaments (Jn 2,1-12) i es barrejava amb tota mena de gent menjant amb ells encara que fossin pecadors (Lc 15,1-2).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
15 de febrer de 2015
Article del full parroquial del diumenge VI de durant l'any
15 de febrer de 2015