L’AUSTERITAT

Durant la Segona Guerra Mundial, en els moments més crítics per als aliats, una exemplar Simone Weil, que treballava en les oficines de la resistència francesa a Londres, es va autoimposar, en senyal de solidaritat, prendre la petita i exigua ració de menjar que ells feien arribar als membres de la resistència a l’interior de la França ocupada. Un fort sentiment de solidaritat va fer que aquesta extraordinària dona assumís aquest grau d’autoexigència. Això podia haver influït en la seva mort de tuberculosi accelerada per una exigua alimentació.

De la mateixa manera vam veure com Mahatma Ghandi mai no va fer excessos en el menjar, de manera que portava una frugal alimentació semblant a la del comú dels hindús del seu poble.

No ho proposo com a norma de vida, perquè tots tenim els nostres límits i la nostra salut, però em trenca l’ànima quan després que una persona ha vingut a cercar menjar a Càritas i se li donen productes que pot guardar al rebost (farina, sucre, oli, llet, galetes, llaunes de sardina o semblants...) em demana uns pocs euros per comprar pa del dia ja que no en té ni per això. Jo, com la majoria dels que generosament feu aportacions a Càritas, dono del que em sobra de manera que, un cop he fet un acte de generositat en favor dels necessitats, continuo menjant el que menjaria i comprant el que compraria. Dic això perquè no em puc pas posar com a model.

La quantitat excessiva de gent que demana menjar fa pensar que alguna cosa han fet molt malament les administracions polítiques perquè s’arribi a una situació que quasi és insostenible. Mentre escoltem els resultats anuals de les grans empreses (sovint subvencionades llargament per diners de l’Estat que han sortit de les butxaques del poble) pensem que no hi deu haver govern capaç d’equilibrar aquestes injustes situacions. A la fi els mateixos pobres han de fer de suport als pobres amb petites donacions (moltes per cert) complint allò que Jesús recomana al jove que tenia cinc pans i als seus deixebles: «Doneu-los vosaltres mateixos de menjar» (Mc 6,37).

Això ha passat en tots els temps ja que rarament un ric dóna res, si no és per fer-se propaganda o per treure’s de sobre el que té en excés en el seu rebost (o en el seus diners no declarats).

Ara que estem en temps de quaresma, que és el temps de preparació a la Pasqua, és un moment idoni per parlar de l’austeritat. Els nostres avis eren molt respectuosos a guardar els dejunis i abstinències que prescrivia l’església. Han canviat els temps, però el valor de portar una vida austera encara l’hem de lloar.

Sant Pau, escrivint als cristians de la ciutat de Filips, els recomana que no converteixin en déu el seu ventre. Diu així:

«Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist. La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals» (Fil 3,18-19).

En els canvis que ha sofert l’església sembla com si la penitència i l’austeritat hagin de desaparèixer. No és pas així. El que desapareix és aquella obligatorietat que era imposada per les jerarquies eclesiàstiques (dejunis i abstinències), però l’austeritat encara és un valor per aquell que és capaç de practicar-la. Cadascú se l’ha d’exigir i, si no arribem a tant, reconèixer el valor dels que la practiquen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge III de Quaresma
8 de març de 2015