ELS PETITS IMITEN ELS PODEROSOS

Quan hi ha alguna desgràcia gran cerquem culpables sense adonar-nos que no serveix de res. Quan la setmana passada, els homes apilats en una pastera en direcció a Itàlia veuen que l’embarcació trontolla es posen a pregar, uns a Alà i altres a Jesús. Els islàmics recriminen als altres que no hi ha altre déu que Alà i tiren per la borda una dotzena de cristians. Són culpables? Doncs no gaire. Per què? Perquè no han fet altra cosa que imitar els poderosos de la seva religió (Al Qaeda o bé Estat Islàmic) que, en nom d’Alà, han sacrificat milers de cristians i altres homes i dones que no eren de la seva religió. Per tant, si hem de cercar culpables comencem pel capdamunt. Els fidels petits no volen ésser menys que els dirigents.

Així no són culpables ni pecadors? Pecadors sí, perquè el seu gest ofèn Déu que estima tots els homes i és pare de tots. Passa que no és el mateix el pecat que la culpa. Quin és el seu pecat? Que són mimètics: imiten els seus ídols, en aquest cas uns assassins en nom d’Alà. La culpa d’unes bestieses d’aquesta mena està molt repartida entre els que les realitzen, els que les prediquen, els que les promouen en la xarxa informàtica i els que ho publiquen (que som els occidentals). Tots tenim una mica de culpa. Quan a l’antiga Roma els circs servien per fer espectacles de gladiadors, de gent que morien devorats pels lleons o morts per l’espasa, i de pobres desgraciats que havien estat escollits per ésser espectacle de mort, els assistents que omplien l’estadi demanaven més sang i aplaudien el sadisme. Els organitzadors de les diversions i la majoria que omplien els amfiteatres eren pobres imitadors. Vivien del que veien i el que la majoria ovacionava. Si s’hagués posat a votació, la majoria dels pobres hauria imitat els seus ídols i haurien demanat més sang. Aquest és el punt feble del que en diem democràcia. També Hitler va guanyar unes eleccions per majoria aclaparadora. Va seduir la massa dels pobres del poble, aquells que fan el que toca, vull dir el que fan els que ells veneren i no fan servir el cap per pensar.

Posats a reflexionar podem preguntar-nos si és pecat imitar. No ho és, només faltaria, sinó que és la condició humana. Tots som imitadors d’algú però cal saber a qui imitem. Per això és més important oferir testimonis que no pas donar consells. El testimoni és una cosa imitable, el consell o la llei cau com una llosa.

Si els que estan a l’elit de la societat defrauden hisenda, els pobres també (cadascú en la seva proporció). Som imitadors i això no és cap mal. El mal és quan no ens adonem o els únics exemples que tenim són perversos, com ha estat el cas dels pobres emigrants que han tirat al mar altres emigrants de la mateixa pastera quan s’han hagut d’actuar sense temps per pensar-s’ho. Ha pogut l’exemple dels seus dirigents religiosos més fonamentalistes.

Una amiga que està a Cuba explicava que en aquell país molts pobles van quedar sense església no pas perquè el règim les hagués manat enderrocar, sinó perquè la mateixa gent del poble, imitant el que des del govern s’estava fent, van decidir enderrocar la seva església. Això també m’ho va dir una dona russa que vivia en un poble allunyat de Moscou i que ni al seu poble ni al voltant no havia vist mai una església.

El mateix poble es converteix en imitador del que fan els governs en el moment que aquests tenen més esplendor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge IV de Pasqua
26 d'abril de 2015