La setmana passada presentava un fet d'Argentina. Avui de l'Àfrica (Tanzània). Transcric el fragment d'una carta d'un missioner (jesuïta) que ha captat la dignitat d'una dona pobra i viuda que l'ha acollit a casa seva.
DE LA CARTA D'UN MISSIONER (Joan Morera)
Abans d'entrar, vaig preguntar al nen Mohamed: «Com es diu la teva mare?» I em va respondre: «No ho sé». Això en aquesta cultura és bastant freqüent, perquè si el primer fill/a de la mare s'anomena, per exemple, Maria, ella es passaria a dir "Mama Maria". Tanmateix, no deixa de sobtar-me que les mares africanes, pals de paller en la vida d'aquest continent, tant sacrificades pels seus fills fins a donar-ho absolutament tot, acabin per entregar fins el seu propi nom.
La "xabola" es troba enmig de la pols i la brutícia de Mabibo. A l'interior, la misèria és omnipresent, tan gran com la seva dignitat. El sostre estava parcialment enfonsat, i mirant-lo jo em preguntava què passaria en la següent estació de pluges. Una taula, un vell sofà i la televisió —potser l'únic que els connectava al món exterior de Mabibo— era tot allò que podria assemblar-se a les cases a les quals estem acostumats. L'eixida exterior, de 4 metres quadrats, era un estret lloc on cuinar a terra, on els més menuts jugaven o es passejaven nus, o menjaven, on tothom passava i traspassava feinejant... Més endins, unes 7 o 8 galledes d'aigua apilades, que havien d'anar a reomplir cada vegada, proveïen les 3 famílies emparentades que vivien concentrades en aquella barraca. Cada família "vivia" en una sola sala d'uns 3x3 metres com a molt.
Em van acostar una cadira de plàstic i vam conversar una estona amb la mare. Ella ja coneixia la nostra proposta, en Mohamed li ho havia explicat, però era necessari un contacte més humà (la proposta consistia a dotar d'una beca el seu fill Mohamed perquè tenia notes brillants però no tenia recursos, així podria continuar els estudis superiors).
Tots fiquen la mà i mengen del mateix plat.
Estava molt agraïda, i volia convidar-me a menjar, però vaig donar-li les gràcies. Avui, que m'hi he arribat de nou per a compartir un xic més d'anglès amb en Mohamed, m'ha insistit a menjar amb ells fins que he entrat. Era el primer àpat del dia: te i un plat d'arròs amb verdura guarnit amb alguns fesols. Un sol plat compartit per tota la família. Però en aquells grapats d'arròs vaig comprendre molt millor el que Jesús fa en els Evangelis: menjar amb ells és un signe de comunió que segella quelcom profund. Per a Jesús, recupera els exclosos, marcant-los amb el Regne de Déu. Per a nosaltres també: un nou futur s'obre per al petit Mohamed. No en sóc pas l'autor, tant sols una sola peça del trencaclosques per a connectar dos móns, la barraca i l'escola, i en aquests instants sento felicitat. Instrument d'un Déu que, estranyament, està assegut a taula amb nosaltres en aquesta petita barraca de Mabibo.
Són vivències i imatges d'un poble de l'Àfrica on la gent conviu amb pau i, com veieu, amb pocs recursos. Aquesta carta ens pot ajudar a imaginar que hi ha mons molt diferents al nostre on la gent és intel·ligent però els recursos són escassos. Es tracta de recuperar la dignitat de cada un d'aquests pobles valorant allò que de bo i excel·lent tenen.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge IV de durant l'any
31 de gener de 2016