Passada la llarga crisi en tot l'àmbit del que avui anomenem Europa (crisi que va del 500 al 1100) el poble va començar a crear les defenses, sobre tot enfront els invasors que venien del nord (el que en diem els "bàrbars"). De la mà de l'església es van anar establint monestirs cada cinc hores de camí, que eren hostals de llarga estada en els moments que alguns invasors ocupaven el terreny. Els monestirs no sols acollien la gent pacífica que anava de pas sinó que també asilaven els pagesos de la rodalia que s'hi refugiaven per no perdre la vida. Per poder tenir gent una temporada (fins que passés el pas dels invasors) amb temps havien d'haver recollit blat, llegums… havien fortificat el recinte i assegurat l'aigua i la possibilitat d'escapada construint algun túnel fins a un lloc discret per sortir a l'exterior. Per això convenia que l'abat fos un bon organitzador. Els monestirs van començar a tenir també la funció cultural (escrits i còpies) i colonitzadora amb cultius innovadors en els camps i les vinyes (elaborant menjars i begudes). Cantaven, pregaven, i cultivaven els camps del voltant.
Aquesta funció de defensa la van tenir també els castells feudals que també acollien gent sense tanta funció cultural ni colonitzadora. La gent que s'aixoplugava als cenobis havia d'adaptar-se a un ritme de pregària i d'oració a toc de campanes. Quan les cròniques diuen que els monestirs estaven plens de monjos no vol pas dir que tots tinguessin vocació. Molts hi vivien per les raons que he dit. L'ambient religiós era normal en tots els àmbits d'aquell moment, també a fora del convent.
Fins aquí la cara amable dels monestirs. Però amb el temps va venir l'afany de posseir, tenir diners i de dominar els pobles dels voltants. Els abats es convertiren en senyors feudals i molts dels pagesos que s'havien refugiat s'hi quedaven fent de "llecs" que vivien permanentment a dins del recinte a manca de possibilitats de tenir una vida autònoma sense assegurances… Altres pobles, en comp tes de dependre de monestirs, depenien dels nobles dels castells; els passava el ma teix, de manera que tots els nuclis de població, a la curta o a la llarga, depenien o bé dels uns o bé dels altres. Ara estem molt pitjor, ja que depenem del govern de l'Estat que ens treu quatre o sis vegades més del delme que demanaven els monestirs o bé els senyors dels castells a la gent del poble en aquell moment.
Sabent això entendrem que la gent més conscient d'aquella època o bé es feien monjos (per poder pertànyer al grup dels dominadors) o bé vivien amargats per la submissió a que estaven sotmesos. També hi havia probablement un bon grup de gent que ja es conformava amb aquestes situacions de dependència, tant si vivien dins dels monestirs com si vivien en els pobles.
En temps de Jesús (més de mil anys abans) la situació de dependència era molt pitjor perquè la pobra gent desheretada (els anawim) que havien fracassat en el cultiu dels camps, sigui per secades, per guerres o malalties, no tenien cap possibilitat de recuperar-se i, el poc que aconseguien, ho havien de donar al Romans, al Rei (Herodes), o bé al temple que també tenia la feina de recaptador (fent oferir sacrificis amb l'excusa de pregàries i perdó). Avui tenim els refugiats (a milions) també desheretats, empobrits i febles.
La postura de Jesús a favor dels pobres i dels que sofrien encara avui ens serveix per adonar-nos de quin és el camí dels que volem ésser seguidors del "regne" anunciat per Jesús. A l'Edat mitjana va sorgir la figura de Francesc d'Assís molt semblant a la de Jesús a l'Evangeli, posant-se al costat dels petits. Ara ens toca a nosaltres.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XV de durant l'any
10 de juliol de 2016