En realitat vivim en un entorn d’una “forta influència cristiana”; fins i tot els anticlericals, quan volen explicar quins són els seus valors, repeteixen els de l’Evangeli, encara que no els agrada que els ho diguem.
No vivim en un entorn cristià ni ara ni en temps passats quan la gent resava el rosari a les cases i anava molt més a Missa.
No hem anat enrere encara que molts ho pensin. Les persones que de veritat viuen i creuen en el cristianisme són poques, ara i abans, i sovint pas sen desapercebudes. Persones que saben perdonar i compadir els necessitats, persones que viuen agraïts del que han rebut dels altres i ho saben manifestar, persones que són lliures i no tenen por a la vida… Tots n’hem coneguts alguns, d’aquesta mena, però no reben premis i molt sovint (no sempre) estan lluny del poder eclesiàstic. Són els cristians de veritat.
Si hom considera que en cosa de cinc anys els joves ja no es casen per l’església i no bategen els seus fills no és que hagin fet un gran canvi. Simplement no sentien tampoc abans que l’església els digués alguna cosa i s’han deixat portar per l’ambient que va en aquesta direcció. No han canviat, sinó que l’arrel cristiana no era gaire fonda. Els canvis polítics i socials fan aflorar la feblesa creient, que ja hi era abans.
Els meus pares m’explicaven: ells van viure el temps de la república i la guerra civil, quan els governs d’aquell moment van manifestar-se obertament contraris a l’església, i la majoria de la gent va deixar d’anar a Missa i, quan va entrar Franco que es declarava catòlic la mateixa gent va tornar a l’església. Ja llavors la majoria de la gent es deixava portar pel vent que bufava en la direcció que fos.
La mateixa església que, al llarg dels temps ha tingut excés de poder, ha generat uns enormes edificis (catedrals i grans esglésies) que s’assemblen poc a aquelles paraules de l’evangeli de Jesús quan deia als seus deixebles que «els ocells tenen nius i les guineus tenen caus però el fill de l‘home no té on reposar el cap» (Mt 8,20). Ja he dit que de cristians convençuts i coherents n’hi ha poquets i que no els hem de cercar entre els jerarques de l’església ni tampoc entre els capellans (sempre n’hi pot haver algun) sinó molt sovint entre la gent senzilla dels pobles que es creu l’evangeli i passa desapercebuda.
La trista història del nostre país, on la religió va ésser pràcticament imposada (s’havien de fer casaments per l’església, enterraments per l’església, batejos…), ha fet que, quan hem entrat en un canvi cap a la llibertat, molts s’han tret de sobre aquestes “obligacions”. No és que haguem anat enrere sinó que a cops i andanades anem tornant a una normalitat que altres països fa anys que tenen. Jesús es queixava de coses semblants del seu temps dient:
«Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, diuen: "Té el dimoni"; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecador"» (Mt 11,18-19).
Aquesta cosa ens ha de fer molt comprensius, no exigint a la gent el que encara no tenen.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge III de Pasqua
30 d'abril de 2017