Quan un mestre en sap poc i se li esveren els alumnes busca un culpable i el castiga de manera visible. És un senyal de la seva incompetència. Més val que busqui un altre ofici. Quan un polític, davant d’un moviment popular que no controla busca culpables i els castiga està demostrant la seva incompetència i més val que plegui. Això passa entre faccions de l’estat que uns i altres acusen com a culpables els pocs que manen sense adonar-se que, a una banda i a una altra hi ha tot un poble que els empeny i els governants han de seguir el que el poble demana.
Fem una mirada teològica de tot això.
Cercar culpables és una manera d’eludir els problemes i no haver d’escoltar uns i altres. És una manera d’establir unes víctimes propiciatòries per satisfer els teus propis votants i poder-los dir: «Ja els hem castigat!», o bé dir-los «Veieu que en són de dolents els que ens castiguen d’aquesta manera?». Actuar d’aquesta manera és convertir la teologia en una ètica barata o, molt pitjor: és deixar-se portar per la venjança en no poder guiar tot un poble. En aquest cas (si fos venjança) la cosa seria molt més greu. Aquesta patologia la tenim una mica tots perquè per una banda considerem culpables els dirigents contraris al nostre pensar i per altra banda proliferem (i també els altres) en caricatures burlesques que poc ajuden a resoldre conflictes. Són una manera de matar que té el més dèbil.
Fan falta intel·lectuals capaços d’analitzar tots els detalls d’una situació, posar-los sobre la taula i parlar-ne. Fa falta evitar resoldre les situacions amb unes menes de votacions que no donen la raó al qui la té sinó que descriuen quines són les majories i quines les minories en les que sempre guanyen els mateixos. La democràcia que tan reclamem no s’acaba amb les votacions perquè, mal portades, són l’expressió d’una majoria aixafant les minories.
L’església té una eina que és excel·lent i no l’ha fet servir gaire que és la sinodalitat. En què consisteix la sinodalitat? En fer unes trobades (sínodes) i escoltar-nos els uns als altres i escoltar també els petits i el insignificants de manera que en el sínode s’escolti la veu dels majoritaris i la veu dels que en podríem dir petits. I encara l’església té una altra eina que és la subsidiarietat. En què consisteix la subsidiarietat? En que no tot ho ha de fer el que està al capdamunt sinó que tot el que pugui fer el que és a sota no cal que ho faci el que està per damunt. En altres paraules: delegar. El Papa actual ho va dir d’aquesta senzilla manera: «Moltes de les qüestions que arriben a Roma en forma de preguntes sobre què cal fer, es podrien resoldre en els diferents llocs, que són els que millor coneixen la realitat».
Aquestes dues eines que té l’església i que les fa servir ben poc també les podrien emprar els governs de les nacions. Escoltar els petits en trobades on es plantegen les qüestions importants i donar autonomia als que estan a sota per poder decidir per ells mateixos.
Jesús confia als apòstols la missió d’ésser jutges (no amos) quan els diu:
«Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel» (Lc 22,28-30).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge XXXII de durant l'any
12 de novembre de 2017
«[...] Va fer fora aquella imperiosa necessitat de culpar els altres, que és patrimoni específic dels cors inferiors»
Horacio Quiroga (1878-1937)
Contacontes, dramaturg i poeta uruguaià