diumenge, 1 d’abril del 2012

LA CREU

   Quan jo vaig anar al catecisme, el primer que em van ensenyar és a fer el senyal de la creu. Sempre ha estat un senyal emblemàtic dels cristians. Però els primers cristians durant centenars d’anys no posaven cap creu (amb el crucificat) als llocs de culte perquè encara tenien a la vista l’horripilant espectacle dels crucificats massa recent; per no sentir una esgarrifança en veure la figura de l’home clavat en creu. Ho havien de contemplar massa sovint i la imatge els suggeriria els crits dels condemnats i els repugnava. Fins el temps del romànic (parlem de mil anys més tard) no apareixen imatges de Jesús en la creu i encara, com és l’estil del romànic, en forma de “majestat” o amb quatre línies de dissenys que suggerien al fidel que pregava, el qui hi havia clavat en la creu.

   Nosaltres ens hi hem acostumat i ens trobem la creu en molts llocs, fins i tot alguns esportistes quan salten a la gespa en fan el senyal. Hi ha qui les porta d’or o d’argent penjades al coll; les veiem a les esglésies, a les muntanyes i fins i tot en molts taüts. No fa tants anys, molts matrimonis la tenien al capçal del llit, els alumnes les veien en cadascuna de les aules de les escoles i els malalts en les habitacions.

   No té massa importància que hi siguin o no. El que realment importa és el significat: que qualsevol feina ben feta comporta la “creu” i que no hi ha res fàcil a la vida.

   Viure amb algú (com ara el matrimoni o amb algú encara que sigui del mateix sexe) sempre comporta la creu perquè costa conviure i d’això en diem portar la creu. També entrar en alguna associació, estudiar, treballar... No cal dir els que tenen la valentia de denunciar injustícies, acompanyar malalts o presos... Hi ha moltes creus a la vida i, ens agradi o no, hi hem de conviure. Les mateixes malalties ho són.

   Quan els dos deixebles d’Emmaús parlaven amb el vianant que se’ls va fer trobadís pel camí, li explicaven la creu enorme que portaven pel fracàs de la condemna i mort de Jesús (Lc 24,19-20). Ell els responia que ja hi havien de comptar i els ho explicava referint-se a les Escriptures. Els referia tots els passatges de les Escriptures que es referien a ell (Lc 24,27).

   Les famílies que han mantingut el costum de tenir alguna creu a casa no diré pas que són millors que els altres, però aquest estendard a la vista els recorda que la creu (la de la nostra vida) la tenim sempre present davant els ulls i, quan els toqui algun moment de molta dificultat, podran dir, com Jesús als deixebles, que ja hi comptaven.

   La promesa d’una societat sense esforç i sense cap sofriment que veiem en els llibretons dels partits politics més radicals o de les sectes més manipuladores, presenten uns avis i uns nens asseguts en un parc, amb un xaiet que amanyaguen. Això només és engany. Si us fixeu, només els gats i els gossos, que són inconscients, jeuen despreocupats de les malalties, del demà o del que ens pot caure a sobre.

   Nosaltres, que ens adonem de tot el que ens pot venir i que estem aguantant la creu dia rere dia, tenim la sort de poder-la mirar de cara. Podem dir que ja hi comptem. I aquesta postura és un esperó per mirar endavant sense por.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge de Rams
1 d'abril de 2012