Quan llegim l'Evangeli veiem un Jesús proper a tota mena de sofriments siguin de pobres, siguin de rics, siguin de jueus o de pagans. Això arriba a tant que, quan ell, portant forçadament la creu que li causarà el més gran sofriment i humiliació, s'atura a veure les dones que el compadeixen els parla donant-los consol. L'eix fonamental de les seves accions i de la seva doctrina consisteix a acostar-se a tota mena de víctimes (de la pobresa, de l'exclusió, de la mort d'un ésser estimat, i dels marginats per aquelles lleis que els convertien en pecadors).
Per això la gent del seu temps se sorprenia de Jesús dient que no s'havia vist mai res igual (Mc 2,12).
Els seguidors de Jesús (sobre tot la mateixa església) molt sovint han estat la imatge d'aquesta compassió i, al llarg del temps, hem vist moltes associacions i persones creients en la cura i el servei dels malalts, empestats, leprosos, esclaus, famolencs, orfes, prostitutes, refugiats, víctimes de mil guerres…
Molta gent formada en la falda del cristianisme (escoles, processons, pastorets, catecismes...) ha heretat aquesta compassió, però també s'ha produït una desviació que ha amagat el rostre veritable de Jesucrist.
La desviació consisteix a haver dramatitzat excessivament la qüestió de la culpa i s'ha oblidat allò que és més fonamental com és la descoberta i l'acompanyament del sofriment de la gent. Ja he dit que l'església, al llarg dels segles ha creat i animat moltes associacions i grups a favor dels que sofreixen, però la majoria dels que llegireu aquest article haureu de reconèixer que vam rebre una formació religiosa en la qual havíeu d'estar molt més atents en la culpa (de la qual en deien pecat).
Si només ens fixem en la culpa podem viure tranquil·lament en les seguretats i n'hi ha prou que en diguem penitència d'unes pregàries que pal·lien les nostres deficiències.
Però si ho mirem des del pecat no podem viure en les nostres seguretats mentre no mirem el rostre de les víctimes. Per què? Perquè, si som creients, no ens podem escapar d'aquelles paraules de Jesús que deia: «Tenia fam i em vareu donar de menjar, era foraster i em vareu acollir...» (Mt 25,31).
Siguem més concrets: En el drama enorme dels refugiats no serveix de res cercar culpables i el que cal és veure fins on nosaltres i el nostre poble estem preparats per rebre'n i quants. En el drama dels refugiats no podem fer el que ara estan fent els estats de la nostra Europa dient que acolliran els refugiats polítics i no els que en són per la fam, com si aquests darrers no fossin persones.
Tampoc no podem tenir la consciència gens tranquil·la perquè:
els refugiats per qüestions polítiques ho són perquè els nostres mateixos països han venut armes i han comprat carburants als grans protectors d'aquesta guerra (Aràbia i Qatar) que, amb les quantitats enormes de diners que tenen, subvencionen els nous califats que avancen cada dia en territori;
i els refugiats per qüestió de fam ho són perquè, sobre tot a l'Àfrica, nosaltres, els occidentals, ens hem apropiat de les seves fonts de riquesa: cafè, mines de metalls preciosos, fusta abundant, cacau... i els prometem un miserable 0'07% que gairebé cap país no arriba a enviar.
Per això uns i altres (refugiats polítics i els de la fam) requereixen la nostra atenció compassiva i ens hem d'indignar pel seu patiment com ho feia el Jesús que llegim a l'Evangeli, que veia les multituds com ovelles sense pastor (Mt 9,36).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge de Tots Sants
1 de novembre de 2015