Cada vegada que hi ha un atemptat una mica bèstia, com els de Londres, Brussel·les, París… la gent del carrer, esgarrifada, es pregunta com es pot arribar a una salvatjada d’aquesta mena. I n’hi ha per preguntar-s’ho. Però ningú (o casi ningú) no es pregunta què hem fet els occidentals en aquells països ni quina part de culpa hi tenim.
Primer de tot, nosaltres tendim a identificar-los a tots com islàmics igual com ells ens identifiquen a tots nosaltres com a cristians. Gran error nostre i d’ells. Podem fer-nos més preguntes: qui els ha armat? Quantes vegades han vist els occidentals (nosaltres) ara a favor d’uns, ara a favor dels altres? Els demanem que renunciïn a grans armaments molt letals, però occident no hi renuncia. No és pas estrany que es radicalitzin i captin joves i noies desitjosos d’aventures amb algunes promeses (econòmiques i espirituals) que després podran o no podran acomplir.
Nosaltres, enlluernats per la rigidesa amb què practiquen la Sària i horroritzats pels assassinats que cometen al pobles que han anat envaint, pensem que ells són dolents i nosaltres bons. No ens fixem com veuen ells la nostra societat en la deriva llibertària i amb el culte al plaer que és una de les divinitats que avui gairebé ningú no s’atreveix a denunciar. Quan ells veuen els vestits de les nostres noies a l’estiu pensen que totes són prostitutes. Així ho manifesten.
No ens val dir que els que han fet grans atemptats són gent tocada de l’ala. No és pas ben bé així, sinó que són representatius d’una societat que ens rebutja.
Al començament de l’Evangeli de Marc hi ha un episodi significatiu en aquest sentit. En diem l’endimoniat de la sinagoga. Quan la gent ha sentit la primera predicació de Jesús a la sinagoga aviat s’adona que el projecte que ell porta xoca de front amb el judaisme que ells han estat practicant fins ara (lleis i més lleis) i s’adonen també que això suposarà un gran canvi que no seria pas acceptat pels dirigents del judaisme. Surt un home de la sinagoga que sembla boig (li diuen endimoniat) i amb veu alta s’enfronta amb Jesús. És una mena de boig portaveu del poble. Diu el que els altres no gosen dir i s’enfronta a Jesús per la nova doctrina que canviarà totes les coses. Li diu: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!» (Mc 1,24). És un home radicalitzat semblant als d’avui que si tenen un arma als dits o un cotxe per atropellar gent es posaran a fer disbarats. Podríem dir que són els portaveus del poble (del seu poble, és clar). Són il·luminats pensant que tenen tota la raó, tan il·luminats com nosaltres que també pensem que tenim tota la raó.
Tot plegat vull dir que poques vegades ens posem a pensar del costat de l’altre i ens adonaríem de la quantitat de greuges que els hem fet. Molts han hagut de fugir dels seus pobles per les nostres mateixes bombes (efectes col·laterals).
També a l’Evangeli llegim com Jesús es posà a la pell dels oprimits i diu que en veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mt 9,36). Vol dir que s’adonà del molt que havia sofert la pobra gent. Es posava en la pell de l’altre que és el que a nosaltres ens costa tant de fer.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del diumenge V de Quaresma
2 d'abril de 2017