Uns amics tenien un colom a l’entrada de la seva casa en una gàbia com les dels lloros. Quan arribaven a casa el veien i protegit pel pòrtic de la casa l’animal menjava i dormia. Apenes tenia possibilitats de moure’s per l’espai estret de la gàbia.
Un dia van dir: «Pobre animal, deixem-lo anar». I van treure la gàbia a veure què faria. Acostumat al lloc, no es movia d’aquell petit espai sota el pòrtic de la casa. És que un animal no en té prou en menjar i dormir. També té un lloc i un espai i una gent de la qual es pot fiar.
Aquest espai de la gent que parla com nosaltres, de la gent de la qual ens podem fiar, del lloc on hem nascut i ens hem criat és l’àmbit en el qual vivim, ens movem i som. És la nostra nació. Quan algú altre ens vol dominar, imposar una llengua que no és la nostra, o es vol aprofitar dels nostres impostos per afavorir el que no treballa, és normal que ens sentim atacats i tendim a accentuar el nostre espai.
Quan hi va haver la guerra entre Bòsnia i Sèrbia els bosnis, que eren una mica islàmics i poc practicants, en sentir-se atacats es van agafar a la religió de l’Islam. Aquest era l’espai que més els identificava i la seva nova nació va accentuar aquest color.
Nosaltres els catalans no podem identificar-nos amb la religió perquè els espanyols tenen la mateixa i, a més, l’han fet servir per humiliar-nos. Vol dir que si hem de tenir alguna identitat ha d’ésser una altra, sobre tot la llengua, que és allò de més propi que tenim. No és estrany que quan ens volen humiliar, revoquen o fan lleis contra la nostra llengua. I això ve de segles. Tots els que som una mica grans teníem prohibida la llengua en tot el procés d’escolarització. Allò que més ens dol en els retocs de l’Estatut és el menyspreu de la llengua i la manca d’autonomia en l’administració dels diners. Tot ho hem d’abo car al centre de la Península i ens donaran el que els sembli amb un repartiment desigual.
Però encara vull fer una altra reflexió referent a l’autonomia o al domini d’un poble sobre l’altre. Tots els pobles es troben poc o molt dominats per altres més poderosos només que, els que estan més subjugats, arriben a perdre la consciència i es conformen a mantenir-se esclaus. De vegades fins i tot agraïts als que els donen un crostó de pa mentre els prenen els altres aliments. De manera que els països més esclavitzats no tenen ni tan sols esma per protestar i, quan un dia se senten una mica alliberats, s’apunten a fer bestieses i van darrere el que els promet una utopia que després no podrà materialitzar. Així han nascut els moviments d’alliberament i els terrorismes. Jesús, que es trobava en una situació tensa semblant a la nostra, veia que molts volien fer servir el seu nom per fer aixecaments contra els romans i els advertia així: «En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us el cregueu. Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran senyals i prodigis per esgarriar, si fos possible, els elegits. Estigueu alerta: jo us ho he dit tot per endavant» (Mc 13,21). Jesús temia el que després va passar, que la gent, oprimida com estava, anava darrere qualsevol que els prometés alliberament. El resultat va ésser desastrós, amb la destrucció de Jerusalem i l’assassinat de milers de jueus per part dels romans.
Tot plegat vol dir que no n’hi ha prou a tenir la raó. Cal tenir el seny de no arrossegar els pobres i els petits cap aventures que els poden destrossar simplement perquè cal calcular la força real que té l’enemic.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XIV de Durant l'Any
4 de juliol de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.