Un poble oprimit no demana res. Més aviat surten de dins d’ell mateix alguns que acaben aliant-se amb els vencedors, segurament perquè no es veu cap altra solució.
Fixeu-vos amb els palestins en gernacions multitudinàries pel carrer sobrevivint de les ajudes internacionals, sense indústria pròpia, sense recursos i sense gaire gent que treballi. Sembla que, a cada enterrament hi són tots els del poble. Res tan semblant a les multituds malmenades i esgarriades com ovelles sense pastor (Mt 9,35-36) que trobem a l’Evangeli. A aquestes multituds tan esverades només els falta una esca per encendre foc. Què fa Jesús amb aquestes multituds? Els parla i els parla llargament (Mc 6,34) i defuig la proposta que li fan de posar-se al davant quan el volen proclamar rei (Jn 6,15). Per què els parla? Perquè si només respongués al que ells reclamen anirien al suïcidi col·lectiu com va passar l’any 66 (Jesús mor al trenta tres) quan Florus va ordenar mils de crucifixions de jueus o dos o tres anys més tard que Titus va incendiar la ciutat i el temple i el poble jueu va quedar definitivament dominat.
Es dóna una paradoxa i és la següent: que només els pobles que han donat uns passos amb serenitat poden aspirar a alguna mena d’independència o autonomia i en canvi els que estan més sotmesos acaben perdent bous i esquelles. Tenen, per tant, raó alguns polítics dels que sempre han estat amos i senyors nostres quan diuen que han afluixat massa i el que cal és tancar totes les possibilitats. Però també té raó Jesús quan, en trobar-se amb una multitud indefensa, sense recursos i sense idees destina moltes estones a parlar-los llargament. Cal donar-los la serenitat i una formació. Un poble que retroba la paraula i la preparació humana, científica i tècnica té moltes més possibilitats d’aconseguir el que pretén.
He parlat de les multituds de palestins: els que agafen el primer roc que troben per tirar-lo contra l’exèrcit invasor i fan la delícia als filmadors de les nostres emissores televisives. Aquests, sense una base formativa, només van al suïcidi de poble per més que rebin molt recolzament internacional. Tindran menjar men tre rebin paquets de fora, però una situació com aquesta no es pot eternitzar perquè els que viuen d’almoina acaben corruptes i inconscients, com passa amb els que reben sous a canvi d’unes peonades que al final ni tan sols han fet, al sud de la nostra península.
Torno a l’Evangeli perquè vegeu que el tema és tan religiós com polític i cal tenir el coratge de dir les coses pel seu nom. Quan Jesús veu la multitud famolenca i esverada al seu darrere els reparteix el pa. Però com? Li diuen: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans». La resposta de Jesús no és l’obligatorietat del repartiment, sinó del precepte de l’amor. Diu que la multitud segui en grups, de cinquanta en cinquanta, i els deixebles es posin a repartir. I, quan li pregunten com és que ho ha fet així, els respon des de l’ensenyament: Que el vertader pa és el que ens dóna el Pare del cel (Jn 6,33). I afegeix que «Jo sóc el pa». Aquest camí de promoció de la gent va ésser comprés pels seus contemporanis (que cada un s’ha de fer pa per a l’altre) però no els va agradar gens perquè molt aviat l’abandonaren i el deixaren sol (Jn 6,60.66). S’estimaven més el camí de l’esverament i la venjança.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Article del full parroquial del Diumenge XVI de Durant l'Any
18 de juliol de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No es publicarà cap comentari anònim o amb contingut ofensiu.